Quaranta anys de Democràcia

Aquest dijous ha fet 40 anys de les primeres eleccions democràtiques després de la Dictadura. El 15 de juny de 1977 vàrem anar a les urnes amb un clima de profunda il·lusió i, també, vertigen. Il·lusió perquè recuperàvem drets i llibertats perdudes durant quatre dècades.

Vertigen perquè aquest retorn a la democràcia es produïa enmig de greus moviments i amenaces d’involució que feien generar dubtes juntament amb una greu crisi econòmica i atemptats sagnants, com el crim dels advocats d’Atocha.

L’inici de la transició va ser un període apassionant i també dur. Va ser un temps en què molts vàrem assumir riscos en un moment en què l’Estat de Dret i les llibertats no tenien la mateixa consideració d’ara. L’èxit del camí democràtic d’Espanya era incert i en l’ambient, entre la societat civil, hi planava la por.

Fa dos anys, l’Ajuntament de Lleida va obrir un espai de record i reflexió sobre la Transició Democràtica a Lleida amb una exposició al Centre d’Art La Panera on es remarcava el paper de la ciutadania en aquest moment històric. Polítics, el moviment obrer i els sindicats, els estudiants, el món veïnal, les entitats culturals, el moviment feminista i, també, els intel·lectuals i el món de l’educació i la cultura (professors, periodistes, actors, artistes plàstics, cantautors, escriptors...) van tenir la capacitat de generar un batec col·lectiu a Lleida amb el qual, a més de la democràcia i les llibertats, totes i tots vam recuperar el dret a la ciutat i a exercir veritablement la ciutadania.

Aquest període va coincidir amb el debat del nou planejament urbanístic, del futur de la nostra ciutat. En aquest punt van convergir l’empenta de l’Assemblea de Forces Polítiques, comandada per Antoni Siurana, i el moviment veïnal de Lleida, en què vaig participar directament. A la vegada que la democràcia, l’associacionisme veïnal va aixecar el vol i, amb ell, l’apoderament dels barris de Lleida, que van participar plenament de les polítiques del nou govern local que es constituiria el 1979 amb les primeres eleccions municipals.

Van ser els anys més importants per a l’impuls i la normalització de la Llengua. En aquest sentit vull destacar una campanya emblemàtica, “El nom és Lleida”, amb què vàrem defensar l’oficialitat del nom de la nostra ciutat en català. Van ser anys de treball per a la cultura catalana i subratllo el paper del Congrés de Cultura Catalana en què diferents entitats de la vida associativa i cultural vàrem reactivar la creació i la difusió de la nostra cultura. I van ser anys, també, de creació d’ateneus i d’entitats culturals arreu de Catalunya i també a Lleida, que han perviscut en el temps. La transició a la democràcia va ser possible gràcies a la generositat, al diàleg i a la renúncia a les posicions maximalistes de cada grup, perquè es va situar com a objectiu de tots el bé comú. No hem de sacralitzar aquest període però hem de tenir molt present les seves lliçons. Va ser llavors quan es van forjar la ciutat, els drets, la cultura, les llibertats i la democràcia que gaudim ara. L’esperit que va fer possible la Transició, aquesta entesa pel bé comú, és el camí per donar resposta al gran repte que afrontem 40 anys després, recuperar l’Estat del Benestar i estendre’l arreu com a màxim protector del conjunt de la societat i del nostre futur.