Diàleg i legalitat

La relació entre Catalunya i la resta d’Espanya és avui el principal problema del país perquè afecta l’estructura de l’Estat i les diferents aspiracions de desenvolupament nacional de molts catalans i catalanes. Però també ho és perquè la seva solució o el seu enquistament incideix en la vida de les famílies i de les empreses, i afecta l’economia i la recuperació social i econòmica que Catalunya i Espanya requereixen. I també ho és perquè, en moments d’incertesa i de dificultats a la Unió Europea, no podem introduir nous factors de complexitat i que aquests vinguin d’un estat fort, Espanya, i d’una part d’aquest estat, Catalunya, que ha liderat el sentit europeista a Espanya.

No entrarem a raonar en aquest article les causes de la desafecció entre Catalunya i la resta d’Espanya. Són prou sabudes, les causes remotes i les pròximes. La història compartida i, sobretot, el futur, ens porten a haver de trobar una solució per a la vertebració d’un Estat el qual la seva plurinacionalitat no li ha impedit esdevenir un dels més poderosos d’Europa. La plurinacionalitat d’Espanya no ha anat en el seu detriment. La nacionalitat de Catalunya integrada a l’Estat Espanyol tampoc li ha impedit convertir-se en un referent cultural i econòmic europeu.

Tant Catalunya com el conjunt d’Espanya són realitats democràtiques i formen, juntes, un Estat de Dret. El compliment de les Lleis i la solució dels problemes en el marc legal són una condició necessària però no suficient per resoldre els problemes. A més de complir la Llei cal fer política. Fer política implica, entre altres coses, modificar lleis i models de relació dins d’un Estat i cal fer-ho amb els procediments legals i amb unes majories tan àmplies com estratègic sigui allò que determinen. La Llei en què es basi un referèndum que permeti trencar en 48 hores una relació d’Estat que suma segles d’història i que transformaria la vida de milions de persones, necessitaria un grau de consens fins i tot superior a l’aprovació d’un Estatut o d’una reforma de la Constitució. El Consell de Garanties Estatutàries, l’equivalent català al Tribunal Constitucional, s’hi ha pronunciat de manera conseqüent. Aquest òrgan ha rebutjat la reforma del reglament del Parlament que permetria aprovar la Llei del referèndum per la via ràpida i sense que l’oposició pogués presentar al·legacions.

També s’intenta vincular els Ajuntaments en aquest procés, que cada vegada genera més dubtes i incerteses legals, una circumstància que denota una busca de legitimitat que, ara per ara, els seus promotors no troben, per molt que es cerqui l’empara de normes internacionals que, sí reconeixen el dret a l’autodeterminació, però estan pensades per a processos de descolonització o per a situacions de greus mancances democràtiques que no es donen ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya.

Tampoc es pot resoldre recorrent a l’administració municipal la celebració d’un referèndum que és l’aspiració d’una part dels catalans. Els Ajuntaments coneixem bé el principi de la jerarquia de les Lleis, essencial en un Estat de Dret, i que en el nostre cas situen la Constitució i l’Estatut al capdavant de l’ordenament legal que hem de complir. La Comissió de Venècia del Consell d’Europa (Comissió Europea per a la Democràcia a través del Dret) ha declarat que no es pot convocar un referèndum que no estigui emparat per la Constitució o per una llei d’acord amb la Constitució.

Partidaris de la independència remarquen que un 80 per cent dels catalans vol votar. S’obvia un tema fonamental, que aquesta xifra és certa quan la votació és legal i pactada amb l’Estat. I encara som més els que desitgem votar. Una gran part dels que ara volen votar i molts que no podrem votar si el referèndum no és legal, voldríem i podríem votar si se’ns preguntés per altres formes de relació entre Catalunya i la resta d’Espanya, no només per la independència, com es fa ara.

La substitució d’un model de relació de Catalunya amb la resta d’Espanya i el reconeixement de la diversitat i de la plurinacionalitat de l’Estat dins de la legalitat passa per una reforma constitucional acotada als models de relació entre Estat i regions o realitats nacionals. Votar una reforma constitucional seria un referèndum per culminar un procés de diàleg i de pacte entre territoris de l’Estat espanyol.