Cultures i globalització

Els processos de globalització, lligats de manera indissociable a l’expansió del neoliberalisme, tenen una expressió cultural que és conseqüència però també instrument necessari per a la seva implantació. Així, el model neoliberal requereix la construcció d’una cosmovisió que transformi la mirada de la societat en totes les seves escales dins d’un marc ideològic i comunicatiu per donar suport a la seva extensió global. Bourdieu afirmava que es tractava d’assaltar tots els fronts possibles i, entre molts d’altres, forçar la desaparició dels focus autònoms de producció cultural.

Es tracta d’implantar un model cultural hegemònic coherent amb el polític i econòmic.

L’objectiu era i és, per tant, una supressió de la diversitat cultural en benefici d’un model unívoc que respongui a les necessitats del mercat. Aquest fenomen no és pas nou. A escales més reduïdes, s’ha observat en qualsevol procés de colonització, però la característica diferencial és que per primer cop adquireix caràcter global i es disposa d’instruments de comunicació poderosíssims per poder implantar-lo. Aquesta capacitat, però, no va lligada a una superioritat qualitativa. De fet, alguns autors parlen d’un “desig gelós de submissió” per part d’una cultura de baixa definició envers cultures d’alta definició. Així, la defensa de les cultures, dels drets culturals, enfront de la cultura global es converteix en un conflicte extraordinàriament transcendent, perquè forma part indissociable de la defensa d’aspectes socials, econòmics i mediambientals, que tenen en la diversitat la seva riquesa i en la homogeneïtzació la seva derrota.

Les polítiques públiques poden ser garants d’aquests drets culturals? El risc d’instrumentalització augmenta quan la cultura es converteix en política pública?

Si David Harvey parla del dret a la ciutat com a dret a canviar i reinventar la ciutat d’acord amb els nostres desitjos, podem aplicar potser aquesta definició als drets culturals. Parlem, doncs, no només de conservar determinades formes de cultura, sinó també de transformar-les o crear-ne de noves. Decidir quina part del patrimoni es conserva o quina es modifica, decidir entrar o sortir d’una comunitat lliurement o participar o no d’un determinat ritual.

A la vegada, l’Estat mercat converteix la ciutadania en un consumidor racional de béns públics o privats i no en un agent actiu del canvi. És aquesta ciutadania passiva que espera ser proveïda d’allò que creu o li fan creure que necessita. Així, l’exercici d’aquest dret necessita una ciutadania proactiva capaç de liderar aquestes transformacions, mentre paradoxalment els desitjos d’aquesta s’alimenten sovint des de referents homogeneïtzadors.

La publicitat i els models de consum, amb la seva expressió urbanística, són un contrapès difícil de vèncer a l’hora de reconèixer-se un mateix, identificar la pròpia escala de valors o apreciar els valors culturals propis i aliens.

El tipus de posicionament dels agents públics respecte a la qüestió és probablement una escala de mesura de la qualitat democràtica d’aquests, en un sentit ampli del terme. La temptació d’instrumentalitzar els drets culturals és alta perquè aquí resideix en bona part la capacitat de control social. La governança en l’àmbit de les cultures té, doncs, una responsabilitat elevada en tant que ha de ser capaç de sostraure’s d’aquestes temptacions instrumentalitzadores, reconèixer els elements globalitzadors que puguin posar en risc els drets culturals, identificar les especificitats, diversitat i dinàmica del seu entorn per establir els mecanismes de diàleg amb els agents implicats.

Lligar drets humans i drets culturals permet una articulació coherent i empoderadora cap a la ciutadania d’aquests drets. Uns drets com determinar lliurement la pròpia identitat, desenvolupar i exercir les capacitats creatives, reconèixer les expressions culturals alienes tot aconseguint el reconeixement de les pròpies i, sobretot, prendre part en les decisions col·lectives relatives a totes les dimensions de la vida comuna. Efectivament, estem davant d’un marc de drets que recull la definició extensa de cultura en tant que cobreix un conjunt de generadors de significats socials, en proposa un afrontament democràtic i en reconeix la diversitat.

Davant d’una cultura homogeneïtzadora, assimilacionista i dissolvent, en què es fa molt difícil saber qui està al davant però en reconeixem els resultats, sembla que la heterogeneïtat és una riquesa. Així, si parlem de drets culturals i polítiques públiques, serà molt apropiat seguir utilitzant el plural.