Hem de ser moltes més

Ser jove avui a Catalunya no és fàcil. Tenim una taxa d’atur del 10,87%, que en la franja d’edat dels 16 als 24 anys puja al 23,70%. I molts dels que tenen la sort de poder treballar ho han de fer en condicions de precarietat: sous baixos, jornades llargues i poques possibilitats de promoció que els obliguen a viure en una situació d’inestabilitat i inseguretat tant econòmica com personal. En aquestes condicions, marxar de casa per formar una llar pròpia es converteix en una odissea.

Venim d’uns anys difícils, en què molts joves han hagut de patir amb les seves famílies els efectes d’una crisi devastadora: problemes per arribar a final de mes, talls en els serveis energètics per falta de pagament i, en el pitjor dels casos, fins i tot desnonaments. Però diuen que és en les dificultats que traiem el millor de nosaltres. Les adversitats ens fan més forts i més solidaris amb els nostres fins al punt que arribem a sacrificar-nos en un aspecte o altre perquè tots plegats puguem tirar endavant. I ho dic per experiència.

Siguin les que siguin les condicions vitals que ens hagi tocat viure, hem de tenir present que tots ens mereixem una vida digna i oportunitats de prosperar. Però també hi hem de posar de la nostra part, aprenent a ser curosos en la gestió dels propis recursos.I aquesta remarca també és vàlida per a l’actuació de l’actual govern municipal, que ha de ser molt responsable amb la ciutadania en l’administració dels diners públics. No podem seguir vivint en una bombolla com fins ara. Baixem a la realitat.

Malauradament, la realitat no sempre és agradable. Per això cal que els joves fem sentir la nostra veu i ens impliquem activament per fer una nova política que ens permeti canviar les dinàmiques que no ens agraden. Sempre pensem que les coses no van amb nosaltres, que això de decidir ens queda molt lluny, però no... comencem a empoderar-nos i a deixar la nostra empremta contribuint amb la nostra manera de fer, sense oblidar aprendre de la gent que ens envolta i aprofitant la seva experiència.

Fa unes setmanes, Catalunya es va mobilitzar per demanar la llibertat de les preses polítiques i la fi de la repressió, i molts dels que van sortir al carrer eren joves, molt joves en alguns casos. Nois i noies cansats de la violència policial i de l’autoritarisme estatal derivats de l’1-O, però també farts de precarietat, de sentir-se dir que són la generació perduda, només preocupada per les noves tecnologies i allunyada de realitat i de la política.

Hem vist, doncs, que el jovent té ganes de canviar l’estat de coses actual. El jovent ha dit prou i ho ha dit ben alt i fort. Ho demostra cada cop amb la fermesa i l’entusiasme amb què participa en les protestes socials.

Des del carrer, el sindicalisme, l’associacionisme o senzillament exercint el dret a vot, tots podem trobar el nostre àmbit de participació on aportar la nostra experiència vital. Fem que els temps canviïn. Ja som moltes, però encara hem de ser més.