Encarem el postconfinament

Viure al Reino de España és com jugar a la tómbola: sempre toca. La darrera crisi econòmica va disparar les xifres d’atur fins a nivells de rècord, d’on sembla que els costa baixar. Fins ara, encapçalàvem el rànquing europeu amb una taxa del 13,6% (del 30,9% entre els joves), al darrere només de Grècia, amb un 16,3%.

En una crisi sanitària com la que estem vivint aquests dies, les coses no han anat gaire millor. Segons les dades disponibles a l’hora d’escriure aquest article, Espanya se situa segona en el rànquing mundial de casos de Covid-19: 146.690 persones afectades i 14.555 de mortes. Només superada pels EUA, amb 399.182 casos i 12.881 morts, i seguida d’Itàlia amb 135.586 casos i 17.127 morts.

S’han plantejat algunes hipòtesis per explicar per què aquesta zona del mediterrani ha estat la més afectada. Hi ha qui apunta a la piràmide demogràfica: tenim una població més envellida i el virus afecta molt més la població de més edat. D’altres assenyalen la manera com ens relacionem: els avis tenen més tracte amb els néts i som molt de petonejar-nos i abraçar-nos. Finalment, hi ha els que ho atribueixen a la manca de tests i al fet que es va reaccionar massa tard. La qüestió és que entre Itàlia i Espanya sumen més del 40% de les morts mundials.

Amb aquests precedents, el recent informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT) sobre la Covid-19 i el món del treball fa pensar que serem els protagonistes d’una història de terror, sense haver-ho demanat. L’aturada de l’activitat econòmica, les restriccions de mobilitat, el tancament d’escoles i altres mesures de contenció de la pandèmia han tingut uns efectes immediats i profunds en els treballadors i les empreses. Hi ha hagut tancaments parcials o totals que han provocat que molta gent no pugui treballar o que han alterat els mètodes de treball.

Els sectors més afectats són les activitats d’allotjament i servei de menjars, les activitats immobiliàries, les administratives i les comercials, les indústries manufactureres, el comerç a l’engròs i al detall i la reparació de vehicles de motor. Les estimacions mundials de l’OIT, a molt curt termini, apunten que en aquest segon trimestre les hores de treball es reduiran un 6,7%. Això equival a 195 milions de treballadors a temps complet.

A finals d’any, la pèrdua de llocs de treball dependrà de com evolucioni la pandèmia i de les mesures polítiques que s’adoptin per reduir-ne els efectes. Entre aquestes, l’OIT proposa estimular l’economia i l’ocupació amb una política fiscal activa, una política monetària flexible i concedint préstecs i ajuda financera a sectors específics. També recomana donar suport a les empreses perquè puguin mantenir l’ocupació i ampliar la protecció social a tota la població.

Perquè si una cosa està clara és que el present és tant o més important que el futur a l’hora de superar aquesta crisi. Preveure tots aquests escenaris ens ha d’ajudar a dissenyar l’escenari postconfinament. I permeteu-me que escombri cap a casa: els i les joves seran –un cop més– un dels col·lectius que més patiran. Com és d’esperar, igual com va passar durant la crisi financera del 2008, els treballadors amb contracte temporal seran els més perjudicats d’aquesta crisi actual. I si fem un cop d’ull a les dades, el 55,4% de les persones de menys de 30 anys tenen un contracte temporal.

Això vol dir que des de les institucions caldrà donar suport, més que mai, als i les joves que es trobin en una situació precària després d’aquesta crisi sanitària, social i econòmica. Des de la Paeria i des de la regidoria de Joventut ja estem treballant transversalment amb altres àrees i regidories per retornar tota la feina i solidaritat que els nostres joves han demostrat aquests dies.