Per la Festa de Moros i Cristians i per Lleida, sempre!

Només en tenia 11, aquell primer any de moros i cristians. Érem les nenes de la comparsa, els petits, els que volíem sortir de guapo abans d’hora, els que assajàvem totes les nits per aprendre el pas. Ens instruïen no només per aprendre a coordinar-nos, a no avançar-nos, a agafar-nos de les mans, a girar a temps, a fer de cap d’esquadra, també calia començar a sentir i interioritzar la música, el to i a compassar-nos sense buscar cap altre referent.

Hem crescut junts. Hem xalat en cada any de capitania, en què hem pogut aprendre danses, rondalles i batalles. Hem conegut molta gent, hem assaborit gustos nous i olors que venen de lluny, i any rere any hem omplert Lleida de colors, de música i de festa.

N’han passat molts, d’anys, i ens hem fet “grans” plegats. En aquests anys, com és normal, tots hem emprès camins diversos: alguns són lluny, d’altres han seguit any rere any, altres han desaparegut una temporada i després han retornat amb companyia i amb nous festers. Perquè els Moros i Cristians és una gran, gran família, en què aquells nens d’11 anys avui som pares i mares i aquells pares o tiets avui fan d’avis o de tiets-avis.

Cada comparsa és una petita tribu, una comunitat de vida que es cuida i que et relliga amb les passions dels uns i dels altres. Jo, a la meva, he après a estimar l’Horta com ningú, a conèixer altres tradicions com els armats o la somereta i a gaudir de l’excursionisme.

També aquesta comunitat de vida i d’afectes mutus que ens uneix i ens relliga ens ha ajudat i ens ajuda a suportar el dolor dels que no hi són, dels que han marxat massa joves al paradís promès i que, any rere any, quan et poses la gel·laba, apareixen en els records, perquè han esdevingut tan nostres que els recordem en cada acte i en cada pas. Com de presents els tenim avui, en la incertesa del camí i en l’esperança dels records i del futur.

Els Moros i Cristians és això: rememorar la història, ser capaços d’explicar-la però també de reescriure-la des dels valors que han d’impregnar les tradicions; victòries compartides i acordades, batalles dialèctiques, vencedors i vençuts tots quan hi ha una guerra pel mig, incorporació a la festa de totes les mirades i voler esdevenir amb la festa de moros i cristians la baula que uneixi la memòria, la comunitat i el futur plegats.

És difícil explicar a algú nou què és la festa: 6 comparses, el mig any, el pregó, la Peronella, la batalla... perquè més enllà de les moltíssimes activitats que es fan durant l’any i que fan ciutat, que fan Lleida i que fan festa, no es pot explicar amb paraules la il·lusió de viure cada maig el nostre dia, que comença recomptant a l’entrada infantil com de grans s’han fet els nostres petits d’un any a l’altre i veure com creix el planter. Arriben a Sant Joan havent fet els seus primers passos sols, agafats de les mans, madurant i creixent junts en cada nou pas.

Però és encara més difícil d’explicar la sensació de traspassar la Porta dels Lleons engalanats, recorrent tot el carrer Cavallers i, amb pell de gallina, seguint les indicacions de la cap d’esquadra, mirar-nos als ulls i dir-nos un any més: “Va, ja hi som, ja comença.” I repetir plegades: “Per la festa de Moros i Cristians, i per Lleida, ara i sempre i més enllà.”

Avui, 17 de maig del 2020, deixem al congelador aquest 25è aniversari. Des d’aquesta tribuna, però, vull fer arribar un homenatge a la festa, un tendre escalf a tota la comunitat de Moros i Cristians, a totes les entitats de cultura popular, a la ciutat de Lleida en les seves tradicions, propòsits i futurs. Per la festa i per Lleida, sempre.