A favor de la sobirania municipal

La llei d’estabilitat pressupostària del 2012, coneguda com a ‘llei Montoro’, limita la capacitat dels ajuntaments d’acudir a l’endeutament i la possibilitat de gastar el romanent de tresoreria.

A més, incorpora una nova figura fins aleshores desconeguda, el superàvit de les administracions públiques, amb la finalitat de restringir la capacitat de despesa i cercar l’estabilitat financera, i imposa la regla de la despesa. Aquesta va ser la resposta legislativa de l’Estat espanyol a les demandes d’austeritat que arribaven de la Unió Europea arran de la crisi financera del 2008 i en vista de l’exagerat deute de les administracions públiques, sobretot l’estatal i l’autonòmica.

D’aquesta manera, les administracions es veuen abocades, tant si tenen una bona gestió econòmica com si no, a complir unes regles fixades per l’Estat espanyol que limiten la seva capacitat de despesa i la seva autonomia. En el mateix sentit, la llei 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (RSAL) restringeix les competències i capacitats dels municipis i és un atac frontal a l’autonomia municipal, com a primera administració garant de serveis bàsics de la ciutadania.

Ambdues lleis, sota l’aixopluc d’una modificació exprés de la Constitució Espanyola, han estat les responsables de deixar l’administració local sense recursos, sense capacitat i sense autonomia suficient per dur a terme polítiques públiques a l’abast dels seus ciutadans. Lluny d’aproximar les decisions i els recursos a la ciutadania, aquestes s’han centrifugat cap a administracions superiors, que, per llunyanes, ni són coneixedores de la problemàtica del territori ni reten comptes ni pateixen els efectes de les decisions que es prenen. En lloc d’afrontar la reforma del finançament de les entitats locals, s’opta per un seguit de normes que el que fan és riure’s de les arques municipals.

El pacte PSOE-Podem duia, entre d’altres, l’acord de derogar l’RSAL i el compromís d’ampliar competències i capacitats als governs locals i disposar dels recursos derivats de la participació en els ingressos de l’Estat. No només no s’ha fet ni un pas en aquest sentit, sinó que el Govern de l’Estat a principis del mes d’agost ens anuncia un acord amb la FEMP per “contribuir des dels municipis a desenvolupar una mobilitat sostenible, l’Agenda Urbana i polítiques de cures i suport a la cultura”. És l’origen del que ha acabat sent el Reial Decret llei 27/2020, de 4 d’agost, de mesures financeres, de caràcter extraordinari i urgent, aplicables a les entitats locals, en què es planteja que les administracions locals transfereixin de forma voluntària els romanents de caixa en forma de préstec a l’Estat, que els retornarà en un termini de quinze anys a partir del 2022.

A canvi, l’Estat espanyol ofereix un crèdit extraordinari per un import que abonarà en dos anys (2020-2021) i que serà del 35 per cent dels recursos prestats a l’Estat dins d’un topall màxim de 5.000 milions d’euros. Ara resulta que només si tens diners i els entregues a l’Estat tens premi. Alerta, però, que el premi és un caramel enverinat, perquè la despesa només pot fer-se en mobilitat sostenible, l’Agenda Urbana i polítiques de cures i suport a la cultura.

Aquesta solució, per tant, és injusta per a totes les entitats locals. Per a les que disposen de romanents, perquè han de fer de banc de l’Estat i no recuperaran els diners que prestaran en 10 o 15 anys, iniciant l’amortització del préstec el març del 2022, i perquè quan els retorni els diners no es diu enlloc com es podran gastar i si de nou estaran subjectes a les mateixes limitacions que hi ha actualment o pitjors.

Però què passa amb tots aquells ajuntaments que no disposen de romanents de tresoreria positius per poder lliurar a l’Estat com és el cas de la ciutat de Lleida? Doncs que la mesura és encara més injusta perquè se’ls exclou del repartiment del crèdit extraordinari de fons provinents dels pressupostos de l’Estat, cosa que la converteix en una mesura arbitrària, parcial i insolidària.

Les entitats municipalistes catalanes han donat resposta al decret llei del Govern espanyol impulsant una moció per a la suficiència financera dels ens locals, a la qual ens hem adherit. Demanem que es garanteixi el crèdit extraordinari per a la recuperació econòmica i social de les entitats locals amb una dotació mínima, no màxima, a fons perdut, de 5.000 milions, que l’Estat flexibilitzi la regla de despesa i que modifiqui la llei d’estabilitat pressupostària perquè els ajuntaments tinguin més marge a l’hora de fer front a la crisi actual. Les administracions locals han de poder disposar del superàvit de l’any 2019 i dels romanents per poder impulsar les necessàries mesures de reactivació socioeconòmica. Pel que fa als municipis sense romanents, haurien de poder accedir al crèdit extraordinari per a la recuperació econòmica, perquè altrament se’ls condemnaria a una recuperació més lenta o a no poder fer front a les necessitats, especialment de caràcter social, de la ciutadania.

Volem un municipalisme sobirà i democràtic, que vetlli perquè cada plaça, cada escola i cada ciutat sigui capaç de vertebrar solucions que resolguin –de l’àmbit local al global– les grans amenaces o crisis del nostre segle: la crisi ecològica, la sanitària, l’econòmica i la social o de convivència.