Alcaldes 'indignats' i reconstrucció econòmica

Aquesta setmana el Dr. Argimon avançava que, a partir del 23 de novembre, podríem entrar en una fase de desescalada de les restriccions vigents, perquè els indicadors insinuen una millora que ens hem de prendre amb molta prudència.

Tenim més ganes que mai de tornar als cinemes i als gimnasos, i de reunir-nos al voltant d’una taula, però cal posar les bases perquè això sigui possible i sigui segur. Ens hem descobert vulnerables, després de molt de temps vivint dins un sistema social i sanitari que crèiem invencible. Doncs no, som vulnerables i és bo que en siguem conscients, i no ens deixem enganyar pels negacionistes que desmenteixen l’existència del virus, que neguen que les plantes dels nostres hospitals corren un risc seriós de col·lapse o que afirmen que la vacuna s’usarà per controlar la nostra ment. I no només les persones, som fràgils. La Covid-19 ha posat de manifest la vulnerabilitat de les ciutats, a causa de dues característiques –l’aglomeració i la connectivitat– que constitueixen una gran oportunitat, però també les fan més vulnerables a les epidèmies. Els mercats són emocionals. Aquesta mateixa setmana, l’anunci que la vacuna de Pfizer té una efectivitat del 90% ha tingut un efecte immediat a les borses. Per tant, en una situació fluctuant com l’actual caldrà reconstruir les empreses –des de les factories fins als petits comerços– amb una perspectiva digital, si no volem “regalar” el mercat online a Amazon, i fer-ho amb eines que garanteixin l’adaptabilitat de models de negoci més flexibles i resilients.

Empresaris i governants ens trobem actualment gestionant la fragilitat. La dels mercats, la dels llocs de treball i la fragilitat de la societat en el seu conjunt, tant des del punt de vista emocional com l’econòmic. Tots correm el risc de confondre el que creiem que passarà amb el que ens agradaria que passés. El populisme i la confrontació partidista més grollera es poden veure reforçats per la incertesa, per la por o per la irritació, però no solucionaran els nostres problemes reals i, en canvi, posen en perill els principals valors d’una societat democràtica, convivencial i solidària. Siguem-ne conscients.

Els moments de crisi són moments de decisions especialment arriscades i tothom –des dels governs a les empreses i les famílies– corre el risc de prendre decisions equivocades. És comprensible que estiguem enfadats, però no ens podem permetre el luxe de prendre decisions equivocades ni de deixar-nos arrossegar per la ignorància ni per la desesperació. Va ser la suma d’aquests dos factors la que va dur Donald Trump a la presidència dels EUA, i no sembla haver estat una bona decisió, ni per a la salut ni per al benestar dels americans.

La societat, les empreses i els autònoms lleidatans necessiten més ajuts i ajuts més àgils –també els necessiten el món de la cultura, els gimnasos i els clubs esportius–, i els ajuntaments com el nostre, amb el llast d’una herència econòmica irresponsable, reclamem a l’Estat espanyol una aportació a fons perdut per fer front a l’impacte de la Covid i a les necessitats de la reactivació econòmica. Un diari espanyol qualificava d’“alcaldes rebeldes” aquells i aquelles que fa mesos que exigim al govern estatal i als governs autonòmics ajudes directes per afrontar aquesta situació.

Mitjançant la presentació d’esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat espanyol, demanem la creació d’un fons local de 4.000 M€ per a la recuperació econòmica de les nostres ciutats, un fons per pal·liar els efectes de la pandèmia sobre el transport de titularitat municipal, d’entre 400 i 1.000 M€, i la participació de les entitats locals de participar en els fons europeus per compensar l’impacte de la Covid. Aquesta és una reivindicació transversal que agrupa més d’una trentena de capitals i ciutats grans governades des de sigles tan diverses com PP, C’s, Coalición Canaria, BNG o ERC, amb l’únic objectiu de donar resposta a les necessitats de les nostres ciutats i dels nostres veïns.

Fa pocs dies presentàvem a Lleida el Gran Recapte del Banc dels Aliments, que aquest any es farà online, i les xifres són colpidores. Han augmentat un 40% les peticions de les famílies a aquesta entitat i estem comprovant l’efecte dominó d’aquesta crisi, que està afectant famílies que fins ara tenien uns ingressos i una perspectiva estable. Cal una aposta col·lectiva per reflotar l’economia i fer possible que els projectes de vida, els que dignament tenim totes les persones, continuïn tenint l’oportunitat de complir-se. D’aquí neixen, també, les prioritats dels pressupostos municipals per a l’any vinent.

És urgent una resposta contundent i a l’alçada de les circumstàncies si volem contribuir a reflotar una economia massa tocada, a recuperar l’estat d’ànim dels nostres ciutadans i a assolir una seguretat sanitària que enyorem.

Això, però, només ho aconseguirem amb la implicació incondicional i ferma de totes les administracions, i sobretot de les que tenen més capacitat financera. És per això que no em sap gens de greu que se’ns qualifiqui d’“alcaldes indignados”. És clar que els alcaldes de Saragossa, Tarragona, Santa Cruz de Tenerife o Granada estem indignats, i molt. Ens devem –més enllà de sigles o estratègies partidistes– a la ciutadania que ens va elegir, amb el mandat de fer el millor per a la nostra ciutat, de defensar –per damunt de tot– els interessos (en el meu cas) dels lleidatans i lleidatanes: de les empreses, dels treballadors i sobretot d’aquells que corren el risc de quedar enrere o als quals ja fa mesos que hem hagut d’ajudar perquè puguin posar un plat a taula.

Fa uns anys, Luciano Vandelli, un prestigiós catedràtic italià que durant alguns anys va assumir responsabilitats polítiques municipals a Bolònia, ho va deixar escrit, en un missatge adreçat als alcaldes: “Intenteu no deixar-vos portar per l’entusiasme. Recordeu que esteu exercint un dels treballs més difícils, complicats i incòmodes. Intenteu no deixar-vos arrossegar per les dificultats. Recordeu que esteu exercint un dels treballs més fascinants, concrets, interessants i útils.”