Espais de record i memòria

La mort ens agafa sempre una mica per sorpresa. Massa sovint no hi ha consol que valgui. “Tota mort és prematura” –vaig llegir, no recordo on.

La mort individual i la supervivència de l’espècie discorren en paral·lel, perquè la mort individual assegura un espai i un temps per als que venen darrere nostre.

Array La mort destrueix l’ésser viu, però no pot esborrar el fet d’haver viscut. D’aquest haver viscut sempre en queda alguna cosa, encara que no sapiguem què.

La mort d’un ésser estimat ens fa pensar en la qualitat i la intensitat dels vincles que ens uneixen a les altres persones. Cada mort és única, com cada persona és una singularitat en el món. Segurament, en aquestes dates recordem especialment els nostres familiars i coneguts que ens han deixat.

Segurament és quan més pensem en la mort. Això no obstant, en els darrers decennis, a les societats occidentals s’ha anat imposant una mort “invisible” i gairebé sense rituals. En conseqüència, la mort i el dol subsegüent (i l’oportunitat d’entendre’l i d’acceptar-lo amb serenitat) han estat esborrats de l’experiència dels infants i de la d’una part cada cop més extensa de la societat.En el darrer any, precisament, hem habilitat dos espais de record i memòria al Cementiri Municipal de Lleida.

Dos espais de recolliment i respecte, de trobada i gratitud. El 27 de juny de 2020 vam presentar, al Parc de la Mitjana l’escultura Sospirs de Pau, que més tard va ser traslladada al Cementiri, en memòria de totes les persones que han mort durant el confinament, a causa de la Covid-19, però també en memòria de totes les persones que van traspassar –pel motiu que sigui– durant els mesos més durs de la pandèmia, sovint en soledat.El segon espai de record i memòria és l’Espai Empremtes, dedicat al dol perinatal i neonatal, situat també al Cementiri de Lleida. Amb aquest espai, des de l’ajuntament de Lleida volem oferir un bri de consol al buit, el silenci i el dolor desbordant que acompanya el procés de dol de les famílies –moltes– que han passat per aquesta situació: la pèrdua d’un infant durant l’embaràs o poc després del naixement.

El vam inaugurar el 14 d’octubre, en un acte ple de sensibilitat i delicadesa. La mort gestacional i perinatal constitueix un fenomen encara més desconegut i menys acceptat que el de la mort en general i és possible que sigui la més dolorosa de les morts. Hi ha un capítol de la sèrie americana Six Feet Under –una de les primeres sèries que va parlar obertament de la mort– que ho explica molt bé: hi ha un nom per als fills que s’han quedat sense pares, per a les persones que han perdut la parella, però en canvi no hi ha una paraula específica per designar la mort d’un fill o una filla.

Per això, és imprescindible reconèixer-la, explicar-la i entendre-la, perquè pugui ser viscuda d’una forma acceptable, digna i espiritualment bella.Demà, 1 de novembre, dia de Tots Sants, molts lleidatans i lleidatanes ens trobarem al Cementiri de Lleida, tot passejant i deixant rams de flors als nostres familiars difunts. Un any més, amb totes les mesures i amb tota l’organització a punt des de la regidoria de Salut. Us convido a visitar aquests dos espais, Sospirs de Pau i Empremtes; us suggereixo que els visiteu i us deixeu envoltar per la tranquil·litat i la sensibilitat que desprenen.Parlar de la mort és, al cap i a la fi, parlar de la vida i recordar els difunts és un signe de generositat.

És una expressió d’humanitat i una obra d’amor. Com a comunitat, també hauria de ser un acte de reflexió i de compromís amb un horitzó diferent. L’exemple dels que ens han deixat ens hauria de recordar que som, sobretot, éssers sensibles, animals pensants i capaços de reconèixer i de practicar la bondat, en un planeta que encara conserva una part substantiva de la seua bellesa.