Perquè mai més hi hagi sostres grocs

Aquesta setmana hem pogut veure a Lleida ‘El sostre groc’, el documental d’Isabel Coixet que dissecciona, de manera mestra, els casos d’abusos sexuals a l’Aula de Teatre entre el 2001 i –com hem pogut veure i ens anava apuntant la Roser– el 2018.

Array D’aquí a dos mesos s’estrenarà oficialment a les sales de cinema. Si no ho heu fet aquests dies, l’heu de veure.

Com a ciutat necessitem fer un exercici de reflexió individual i col·lectiva, perquè aquests fets van passar a la nostra ciutat. Dijous, a la primera projecció oberta al públic, la Cristina, la Violeta, la Goretti, la Marta i l’Aida eren allà, nervioses i emocionades, presentant l’obra construïda a partir de les seves històries, acompanyades, com sempre, d’algunes membres de Dones a escena. A El sostre groc es veuen retratats els mètodes d’un abusador sexual de manual: aparentment persona encantadora, que es guanya la confiança i l’admiració dels qui l’envolten.

Com a professor, exercia poder; com a director, exercia poder. Amb el seu magnetisme, atreia els i les seves alumnes, les feia sentir diferents de la resta, membres d’un grup especial. Quan ell volia, actuava amb ells i elles com a igual, sense ser-ho, per després tornar a exercir poder.

Els feia fer exercicis sexualitzats a les fosques, dels quals participava. Així començaven els abusos. Escollia una víctima i, des de la seducció, feia que se sentís especial, escollida entre totes.

Amb total impunitat i com un autèntic depredador, va abusar sexualment de nombroses alumnes menors d’edat. Tenien 13, 14, 15 anys, el que van viure no ho haurien hagut de viure mai. Tenien la sensació que allò no estava bé i, sense ser-ho, se sentien culpables, sentien vergonya i van optar pel silenci, en alguns casos després d’alguna reacció que no esperaven, perquè no volien perjudicar-lo.

Patrons que es repeteixen, històries calcades de principis dels 2000 que es repeteixen fins al 2018. Això és el que sabem a Lleida. A Lleida, durant 18 anys, fent pedagogia de l’abús.

És inevitable pensar quin és l’impacte real d’un monstre d’aquestes característiques, a Lleida, a Brasil, a Granada, a França..., allà on hagi anat. Quants nois, que en van ser alumnes, hauran normalitzat aquesta manera de relacionar-se amb les noies? Quants ho hauran reproduït? I quantes noies n’han estat víctimes? Quants Antonios i Rubens ens envolten? Quants n’hem tingut a prop al llarg de la nostra vida o han estat a prop de les nostres amigues, les nostres companyes, les nostres germanes? Quants cops hem callat? I quants no ho hem fet i no ens han fet cas, ens han volgut silenciar i han normalitzat els abusos? Però si alguna cosa és El sostre groc és un grandíssim reconeixement i homenatge a elles, a la veritat de cadascuna de les seves històries, que són la mateixa història, al procés que han fet individualment i col·lectivament al llarg dels anys totes i cadascuna de les denunciants i a la sororitat com a eina de reparació emocional. El procés ha tingut diferents etapes: de la noia adolescent que pateix els abusos, que sent que allò que ha passat no està bé, se sent culpable quan no ho és i calla per por a les conseqüències, a la noia que ho comparteix primer amb una altra que també ho ha viscut, al fet d’anar descobrint que hi havia més dones en la mateixa situació, al moment en què ho socialitzen en una assemblea de Dones a Escena, a la protecció, les cures i l’empara que els ofereixen Dones a Escena, sense les quals hauria estat molt difícil que passés tot el que ha passat després, a la valentia de la carta que porta a la denúncia, al cop dur de l’arxivament que els barra la reparació moral i jurídica, a la revictimització que també pateixen, al moment en què expliquen la seva història a l’Albert Llimós i la Núria Juanico i es publica el reportatge al diari Ara, a l’apoderament de fer un pas endavant, agraïdes que Dones a Escena les hagi emparat fins aquell moment, a la resiliència de convertir tot el patiment en quelcom que ajudi altres noies a prevenir, detectar i denunciar abusos sexuals, al pas d’obrir-se en canal i mostrar al món el seu cas a través del documental.

Tot això han viscut i ha passat. El que van patir no ho haurien hagut de viure mai. Malgrat aquesta experiència terrible, aquestes nou dones valentes s’han unit.

I això ha estat el més bonic, perquè juntes han esdevingut unes dones immenses, resilients i generoses, que comparteixen la seva història perquè altres noies ho hagin de patir i, en cas que ho pateixin, no se sentin soles. Han arribat fins aquí pel suport que s’han fet les unes a les altres, també per l’espai de cura i sororitat que els ha ofert Dones a Escena. Aïda, Cristina, Goretti, Laura, Marta, Miriam, Sònia, Patrícia i Violeta, sou referents per a les nenes i les noies que venen darrere i per a totes nosaltres.

Sou font d’inspiració, no només per a Isabel Coixet. La campanya contra els abusos sexuals a menors que estem fent a Lleida és vostra, surt de vosaltres. Ens heu ensenyat com, a través de la sororitat, del vincle i la cura, es poden alleujar les ferides.

El que esteu fent és immens. Sou conscients de l’impacte que pot arribar a tenir la vostra valentia i apoderament? Conscients que gràcies a vosaltres evitareu que nombroses nenes i noies hagin de passar pel mateix aquí i arreu? No hem fet prou. Mai res del que fem serà suficient.

Malgrat això, continuarem fent tot allò que estigui a les nostres mans, i potser no sabrem fer-ho prou bé ni prou ràpid. Tot i això, serem sempre amb vosaltres.