De la vera, vera, vera de Sant Joan

“Ai, Lleida, no sé què tens, vens per tren o carretera, al divisar el teu castell tota la sang se m’altera.” A banda d’estar-hi d’acord, sabeu posar música a aquest inici, oi? Potser, fins i tot, continuaríeu cantant la tornada: “Al garrotín, al garrotan, de la vera, vera, vera de Sant Joan”. I, a partir d’aquí, qualsevol ocurrència és bona per inventar una rima que faci esclatar rialles i que, inevitablement, ens alci de les cadires per arrencar-nos a ballar.

El garrotín és i ha estat l’ànima de qualsevol festa lleidatana i, potser per això, perquè és tan nostre que el donem per valorat, no s’ha arribat a reconèixer com pertoca. Ara, li assegurarem el pas a la posteritat amb l’inici de l’expedient per declarar-lo bé cultural d’interès local, que hem aprovat al ple d’aquest divendres per unanimitat. “Si a Sevilla hi ha sevillanes, a Lleida tenim el garrotín”, deia Lo Parrano, gran mestre. I la frase d’Enric Pubill, simple i clara, és la definició del patrimoni immaterial. Som qui som, en bona part, per coses que no es toquen: per emocions, gestos o aprenentatges. A les lleidatanes i els lleidatans, el garrotín ens fa únics i ens identifica, ens uneix en l’alifara i en el sentiment de pertinença. L’esperit carrincló ens atrapa i, atenció, perquè fins i tot aquesta paraula, “carrincló”, té un significat diferent a la nostra ciutat que a la resta de Catalunya. Aquí parlem, per herència gitana, de bohemis, d’arrauxats, de creadors i d’amants de la festa. Lo Parrano, el Marquès de Pota, lo Beethoven, La Violeta, el Xavi Boira o Er Taqueta en són alguns, només alguns dels representants que tenim més presents. Als que hi són i als que no hi són, gràcies. I gràcies, Dolors Pubill, filla de Lo Parrano, per intervenir a la sessió plenària i, sobretot, per contribuir i persistir en l’enaltiment d’un símbol de cultura i de convivència. El pas que fem com a ciutat per preservar el garrotín ha de ser només l’inici perquè sol·licitarem a la Generalitat que l’inscrigui al Catàleg del Patrimoni Cultural Català. Les actuals però també les properes generacions han de conèixer la història d’escenaris imprevistos i sobretaules eternes en què paios i gitanos arreglaven el món cantant, units per ritmes improvisats de mans expertes a la guitarra i solistes espontanis entonant versets irònics, satírics o, directament, descarats. Hem d’estar orgullosos i orgulloses i presumir d’aquesta memòria. Però el garrotín també ha de ser futur. Com a govern municipal, el nostre compromís amb el patrimoni és protegir-ne el significat i l’essència, però també aprofitar l’oportunitat d’obrir noves vies de transmissió i de difusió que ens ajudin a projectar-nos arreu. El garrotín no és només música i celebració –que també–, és una manera d’entendre la vida i les relacions humanes. És crítica, és enginy i és sorna. Ho accepta tot i tothom i abraça la diversitat perquè és part del seu ADN, del nostre. Com diu una altra de les tonades, tenim la missió, totes i tots, de fer Lleida gran. No se m’acut millor manera d’aconseguir-ho que a ritme de garrotín.