Sang bruta

Amb el malnom del títol són qualificats, sovint, els mixed blood o half breed (sang barrejada i mitja raça, respectivament, a Amèrica), els mestizos i mulatos a Hispanoamèrica o els hafu al Japó. Són els fills d’unions interracials. Deixant de banda que el concepte de “raça” no és aplicable als humans (en efecte, no som gossos ni conills), el cert és que el nombre de matrimonis interètnics augmenta cada dia. Als EUA són legals només des del 1967, en què es va derogar la Racial Integrity Act, de 1924, promulgada per tal de protegir la supremacia blanca. Ara ja representen més del 15% del total de matrimonis nous. El món s’encamina cap al mestissatge. I només aquells que no ho volen acceptar, això és, els racistes, pensen que la seva és una “raça” o ètnia pura, sense barreja ni taca. Com si hom pogués treure conclusions biològiques definitives només a partir de diferències de color, forma dels ulls o del cos. Com és sabut per qui vol saber, hi ha més distància biològica entre individus que tenen un RH diferent a la sang, i que tenen el mateix color, que entre els que el tenen diferent però comparteixen RH. És per això que convé recordar quin és l’origen del malnom o del prejudici estès sobre el mestissatge. Aquest, tant a Amèrica com arreu, en els darrers segles, té per origen la colonització i l’esclavitud, i només darrerament es fonamenta en la lliure voluntat de les parelles.

Japó és un arxipèlag notablement aïllat, també ètnicament: els nens nascuts de matrimonis interètnics no superen el 2%. I tanmateix, els dos darrers anys han tingut unes Miss Japó pertanyents a aquesta minoria. Ariana Miyamoto, afroasiàtica, el 2015, i Priyanka Yoshikawa enguany, de pare hindú i mare japonesa. Ambdues han estat qualificades ràpidament de Hafu (de l’anglès half o meitat). Meitat japoneses, doncs, pels puristes que creuen que elles no poden ser la cara bonica del país per no representar prou bé les característiques nacionals. Ja ho veuen, els blancs caucàsics europeus no som els únics carregats de prejudicis, però això no és cap consol. I tanmateix, els membres dels jurats bé mereixen un reconeixement. Les dues eleccions, bellesa de les models a banda, són una magnífica declaració d’intencions.