Egoisme i generositat

L’home és un llop per a l’home», escrivia Thomas Hobbes fa segles. Amb la frase segellava una opinió tan estesa aleshores com ara: els humans són malvats per naturalesa. Això vol dir que el seu egoisme absolut els faria impossible la convivència si no fos perquè són incapaços de viure sols. Així, la bèstia humana, domesticada a penes, mai no deixa de ser un perill, fet que explica tots els horrors que registra la història. Les lleis que ens hem donat naixen totes de la creença que vivim en el pitjor dels mons possibles, voltats de semblants que no dubtaran a fer-nos mal, prendre’ns el que tenim o acabar amb la nostra vida. Els codis penals, farcits de càstigs per als causants d’aquests danys, en són testimonis. I tanmateix, aquests mateixos homes i dones, tan malvats, són capaços de les obres més sorprenents. Hi ha mestres jubilats que fan classes a alumnes amb problemes. Hi ha voluntaris que reparteixen menjar als desnonats i rodamons. Hi ha metges sense fronteres que arreu del món curen malalts que mai els podran pagar els serveis. Hi ha persones que un dia, de cop i volta, posen la seva vida en perill per salvar la d’un altre. I tots aquests ho fan sense esperar cap recompensa, ni tan sols un pam de cel quan morin. Com en diuen, d’això? Generositat, altruisme, filantropia... Jo, a qui de nen li deien, capellans inclosos, que «la caritat ben entesa comença per un mateix» em resulta difícil entendre els motius de certes conductes altruistes. En algunes hi veig un cert egoisme intel·ligent, del tipus: «faig el bé als altres per tal que aquest bé, d’una manera o altra, em retorni», o «dono sang perquè mai no se sap si un dia necessitaré que me’n posin després d’un accident o d’una intervenció». Però hi ha actituds, com ara la de donar un ronyó a un desconegut, que em resulten difícils d’entendre. Una cosa és donar-lo a un familiar, o donar els òrgans un cop mort. Però sotmetre’s a una cirurgia major i perdre un òrgan que pots necessitar un dia per tal d’afavorir un altre em sembla gairebé forassenyat. I tanmateix, això passa. Està progressant, la humanitat? Des del punt de vista material, no hi ha dubte. Pensin, però, que ara donar sang de forma altruista ja sembla gairebé normal. Ho acabarà sent donar un ronyó?