Cal ser banyuts

Se diría que sólo el resorte reaccionario funciona en nuestra maquinaria social con alguna precisión y energía”… Amb aquestes paraules, Antonio Machado descrivia succintament el tarannà espanyol de 1936. Aquesta és justament la data de publicació de Juan de Mairena, l’únic en prosa: un conjunt d’assaigs sobre els seus coetanis a partir de temes tan diversos com l’educació, la política o la literatura.

El paràgraf citat del llibre continua com segueix: “Los políticos que pretenden gobernar para el porvenir deben tener en cuenta la reacción de fondo que sigue en España a todo avance de superficie. Nuestros políticos llamados de izquierda, un tanto frívolos –digámoslo de pasada– rara vez calculan, cuando disparan sus fusiles de retórica futurista, el retroceso de las culatas, que suele ser, aunque parezca extraño, más violento que el tiro”. He preferit la literalitat a la paràfrasi de les paraules d’aquest escriptor magnífic. No em diguin que aquests mots, escrits just abans de l’inici del cop d’estat de Franco que conduiria a la Guerra Civil, no són, alhora que profètics, anticipadors d’un futur que no para d’assemblar-se a aquell passat, que es vol etern. La reacció de què parla Machado fou el que els colpistes van anomenar “Glorioso Alzamiento Nacional”, un autèntic retrocés de la culata, encertada metàfora del ball de trets que fou la guerra. Però aquest retrocés és constant. A cada pas li corresponen dos passos enrere, així s’explica que, amb la recent sentència del Tribunal Constitucional, España esborri el segle XXI pel que fa als drets dels animals. Es tracta d’obligar Catalunya a venerar l’espectacle de la sang vessada a les places de braus, fidel metàfora d’aquesta España on, també en paraules del poeta “de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. España no construeix mirant el futur sinó el passat, en la incerta glòria de l’imperi aconseguit a sang i foc, per això sotmet i no respecta. Així i tot, volent conservar, perd. D’aquesta manera perdé totes les colònies i ara és a punt de perdre la darrera que li resta. La seva és, per acabar-ho amb Machado: “Una política sin entrañas..., que suelen hacer los hombres de malas tripas”, aquells, és clar, als quals indigesta el futur i la democràcia.