Pobres no, gràcies

Marx, a El Capital (capítol XXIII, apartat IV) cita el filòsof francès Destutt de Tracy: “Les nations pauvres c’est là où le peuple est à son aise; et les nations riches, c’est là où il est ordinairement pauvre.” (Les nacions pobres són aquelles en què el poble està a gust; i les nacions riques, són aquelles on el poble és pobre en general). Josep Pla, amb el seu laconisme i ironia habituals, comenta: “Les nacions pobres són aquelles en què el poble és pobre i son riques aquelles en què encara ho és més”. Llegiu-ho a Notes disperses. Quina raó que té en Pla! Només cal mirar al voltant. Les nacions pobres tenen uns quants rics i una majoria de pobres, però les diferències entre uns i altres no són enormes. En canvi, als països rics les diferències són abismals. I d’escreix, els rics són escassísims i els pobres són la majoria. La pobresa és, alhora, un concepte absolut i relatiu. Absolut si es mesura abstractament. Una cosa així com definir “pobre” com aquell que ha de viure amb menys de 300 euros al mes, o que no té accés a un habitatge, etc. I és relatiu si es mesura per comparació. Així, els més pobres de les nostres societats “riques” són tan rics o més que els “rics” de moltes societats “pobres”, si ens referim a propietats o a signes distintius de riquesa com la possessió d’objectes de consum, automòbil, etc. Una altra cosa és quan parlem d’un indicador extern com és l’esperança de vida. L’expectativa mitjana dels països rics és més alta que la dels pobres, és cert, però també, paradoxalment, els “pobres” dels països rics moren abans que els “rics” de les societats pobres, i això que posseeixen si fa no fa el mateix. I encara pitjor, i per concretar una mica: els pobres dels Estats Units viuen menys anys que els pobres cubans. És bo de recordar ara que ha mort Fidel Castro. Com és possible això? Una hipòtesi explicativa sosté que és el preu de la desigualtat. Als països rics, els pobres volen imitar l’estil de vida dels que tenen més que ells i això els du a adoptar hàbits poc saludables. Serà interessant de veure què passarà ara a Cuba, quan els pobres

–immensa majoria– vulguin viure i ser com els seus veïns americans. Molt temo que, com al joc de l’Oca, no passin de pobres, això sí, almenys ho seran menys anys.