Pares contra mestres

Vostè, per què ha suspès el meu fill?

-Què diu? Que jo l’he suspès? En Joan no treballa, es distreu a classe, xerra amb els companys... Miri, aquí té els exàmens del trimestre.

-S’equivoca, el xicot es passa les tardes a la seva habitació, tancat.

-Si vostè ho diu... Ja està segur del que fa a l’habitació? Vol dir que no s’entreté amb l’ordinador, xateja amb els amics pel WhatsApp (cosa que també fa a classe), escolta Spotify o mira pel·lícules?

Aquest és, ho poden creure, el tipus de conversa que ara ja sovinteja als centres educatius entre els pares i els tutors o professors dels adolescents d’ESO i Batxillerat. Més d’un cop, a final de curs, quan ja estan les notes posades de la darrera avaluació i després d’un curs sencer de baix rendiment acadèmic, els pares d’alguns alumnes es presenten a la direcció del centre a demanar explicacions. Més encara, a exigir que al seu fill o filla se li aprovi aquesta o aquella matèria perquè, altrament, no podrà fer la selectivitat al juny i, és clar, no podrà optar a fer la carrera que desitja. Més que pares, semblen advocats dels seus fills. I alhora fiscals acusadors, i també jutges de la tasca, rendiment i criteris, dels mestres i professors. No són esdeveniments aïllats.

La societat mira de reüll la seva escola. S’ha trencat, en definitiva, el pacte educatiu entre pares i mestres, entre els primers i més importants educadors de les noves generacions. No es tracta, evidentment, d’allò que deien abans, que si el mestre et clavava un clatellot a l’escola, ton pare te’n fotia tres més a casa. L’educació no implica clatellots de cap mena, però sí disciplina i respecte, arreu. I això comença a casa.

És una bogeria que els mestres s’hagin d’enfrontar amb canalla amb un grau zero d’educació i que, a sobre, els pares els facin costat. “Mi hijo no tiene deberes porque hemos amenazado a los profesores”, va dir, per televisió, la humorista Eva Hache. I creia fer una broma, perquè somreia, còmplice, a l’entrevistador, com si parlés en nom de tots els pares irresponsables. I mentrestant, del cop de micro, queien segles de tradició educativa per terra. Un gest displicent i s’esvaïen Comènius, Rousseau, Lluís Vives, Freire i Montessori. Una riallada idiota i s’enfonsava l’escola.