Sóc normal?

Un individu visita el seu metge de capçalera perquè sent malestar general des de fa mig any i li explica els símptomes que experimenta: “Bé, el que em passa és que tots els matins, després de llevar-me i vomitar...” “Però què diu?”, exclama el metge. “És que vostè vomita tots els dies?” I el pacient respon: “És clar, que no ho fa tothom...?”

És normal, aquest individu? I vostè, creu que és normal? És probable que la pregunta li sembli impertinent, però, abans d’abandonar la lectura, pregunti’s què entén per normalitat. Coincidirà amb tothom si diu que ser normal és assemblar-se als altres, tenir opinions o creences similars sobre què és important, valuós i sagrat, captenir-se dins dels marges establerts pels estàndards socials i tenir el tipus de personalitat que permet que un individu pugui conviure amb els altres. L’individu de l’anècdota creu que allò que és habitual per a ell –això és, normal– és també ordinari per a la resta. No va de broma: allò que creiem comú, sovint, només és propi de la nostra família, la nostra comunitat o el nostre país. L’objectiu de les institucions educatives, culturals i religioses és dotar els individus del tipus de personalitat que millor s’adapta a les necessitats col·lectives: en una societat bel·licosa, el tipus de personalitat que l’individu ha de tenir és agressiu; en una de laboriosa, tothom ha de ser un escarràs de feina, etc. Atès que el sistema funciona bastant bé, la majoria de les persones ens sentim molt còmodes en el nostre entorn social. És un gran consol saber que el que pensem és compartit per la majoria, així, mancats d’idees pròpies, res del que diem sona insòlit i res del que fem no resulta estrany per als altres. Fa temps, però, que estic preocupat: jo creia ésser normal. Pensava que la majoria de les meves idees sobre la corrupció política, sobre la hipocresia... eren essencialment compartides per la resta dels ciutadans. Ara que en Narcís Serra ha demostrat –presumptament, és clar– ser més lladre que Pujol, cap diari no menciona el PSC, partit per al qual ha distret 720 milions d’euros, 41 dels quals a la Llotja de Lleida. Ai, ai, ai! Jo, en canvi, que estic molt escandalitzat, m’adono que no sóc tan normal com creia. A veure si m’ho hauré de fer mirar...!