El dilema de Dostoievski

El més interessant de Crim i càstig no és la història del doble assassinat d’una usurera i de la seva germana, sinó l’anàlisi dels motius del criminal: Rodion Raskòlnikov, un jove estudiant de lleis que viu en la misèria, sostingut pels esforços de la seva família, la qual es desviu per ell. Dostoievski va escriure tres versions dels motius del crim. En la primera, Raskòlnikov mata un ésser menyspreable per fer el bé amb els seus diners, com un Robin Hood modern. En la segona es tracta d’alliberar el món d’una vella cobdiciosa i mesquina, que parasita els pobres i s’enriqueix amb la seva misèria. I tot plegat es fa pel bé dels humiliats i dels ofesos. En la tercera versió, Raskòlnikov du el seu pensament fins a l’extrem i, en un article publicat en un diari, exposa que hi ha individus especials que “tenen dret moral a matar” perquè, d’alguna manera, estan per damunt dels altres i només amb aquesta horrible llibertat d’acció seran capaços de dur a terme accions que, finalment, beneficiaran la humanitat. D’alguna manera, les tres versions s’acaben fonent en una sola al llarg del relat. Tot plegat sembla un despropòsit: Raskòlnikov vol assassinar per amor al proïsme, només per fer el bé. Si atenem a la lògica cristiana, posem per cas, això no és possible perquè, si més no en teoria, els mitjans han de ser tan purs com els fins, perquè bons fins no fan bons mals mitjans. Però l’autor de l’obra, cristià ell mateix, no defuig el dilema moral de fons. Imaginin vostès –ara l’exemple és meu– que el Doctor Fleming, descobridor de la penicil·lina, la qual ha salvat, literalment, milions de vides, hagués mort diverses persones per aconseguir-ho, amb total premeditació, encara que el fet no hagués tingut res a veure amb la seva investigació. Com respondríem? Faríem el fàcil i pràctic càlcul utilitarista del mal menor? Consideraríem que el descobridor hauria tingut el “dret moral a matar” o retrocediríem davant l’aparent gratuïtat del crim?

Sigui quina sigui la resposta, recordin que Dostoievski fou un dels primers a plantejar la pregunta, i que aquesta encara treu la son a més d’un. Vet ací una invitació a llegir aquest clàssic de la literatura. Que ho és, precisament, perquè segueix sent tan actual com quan es va escriure.