Vides privades

Parlava en rus, molt fort, semblava una discussió, per bé que només se sentia una persona. Però la seva veu arribava a cada racó del supermercat. Jo estava fent cua per pagar i ja gairebé arribava a la caixera. Quan em vaig girar el vaig veure. Era un individu alt, cepat, pèl ros, roig de cara i cara-rodó, d’ulls blaus lleugerament boteruts. Amb una mà sostenia la bossa de la compra i amb l’altra, un telèfon mòbil. Va pronunciar unes darreres paraules en rus, plenes de tensió i, tot seguit, va apartar el terminal de l’orella i el va oferir al caixer, tot dient-li en un mal castellà amb un fort accent eslau: “Es mi mujer, que no se cree que estoy en el supermercado. ¡Dígale dónde estoy!” El caixer, un noi jove, no sabia què fer, però la mirada del rus, entre autoritària i exasperada, el féu decidir. Va agafar el telèfon i va començar: “Oiga, que estamos en el supermercado... ¡Oiga, oiga!”, i gairebé immediatament va tornar-lo al seu propietari. “Ha colgado”, va afegir.

La caixera del meu davant, mentre ja es feia càrrec de la meva compra, i quan el client ja havia marxat, li va preguntar: “Oi, Joan, que no t’hi havies trobat mai, en una situació com aquesta?”, i el noi, a mig refer de la intimidació, li va respondre: “No, no, ufff!” A continuació, la caixera em dirigí una mirada de complicitat i va afegir: “Segur que la dona d’aquest alguna raó té...”

I fins aquí l’anècdota. En sortir vaig pensar que el tema, exhibició grollera i en públic de la intimitat a banda, tenia molt fons. Sí, potser la caixera encertava amb la seva insinuació: vés a saber quants cops el client rus li havia dit a la seva dona que era al “súper” mentre feia cerveses amb els amics. Però també podia ser que la dona fos molt desconfiada o molt controladora. Això passa sovint i arreu. Diversos estudis ho demostren, i he sentit que, a tornajornals, hi ha nois que, de vegades, demanen a les seves xicotes que facin una foto amb el mòbil del lloc on diuen que són o de les persones amb qui diuen que estan, per comprovar-ne la veracitat. Hi ha qui pensa que aquestes formes de gelosia patològica són manifestacions d’amor, quan en realitat són símptomes de deliri possessiu i d’obsessió per controlar la vida dels altres, especialment dels més propers.