La construcció de la víctima

A vostè la van violar perquè anava massa escotada. Si li han robat la cartera, és perquè estava passejant de nit per un barri marginal. Els jueus van conspirar per afavorir la derrota alemanya a la Primera Guerra Mundial; la seva condició d’enemics del Reich els condemnava. Els gitanos són expulsats de tot arreu perquè no s’integren amb la gent normal. Els catalans mereixen ser espoliats i sotmesos perquè són uns traïdors a España, que odien, i han despertat el feixisme. Les precedents són frases model i, alhora, exemples reals de culpabilització de les víctimes. En uns casos, es tracta de fer responsable l’innocent d’allò que ha fet el violador, el lladre o el genocida. En d’altres, es tracta de deshumanitzar-lo, com es feia amb els esclaus negres, que hom considerava semianimals. Encara en altres circumstàncies es tracta de fer de les víctimes un boc expiatori, com quan es culpava els immigrants, al començament de la crisi, de l’elevada desocupació; o ara, que s’acusa l’independentisme de la davallada del turisme, de la manca de pluja, de la caiguda de les fulles dels arbres i de les glaçades matinals.

Treblinka era un camp d’extermini. Les persones que hi anaven a parar duraven poc i els presoners que romanien vius treballaven per als seus botxins a canvi del dubtós regal d’ajornar la mort. Hi varen ser assassinades, després de patiments i humiliacions inenarrables, un milió dos-centes mil persones. Al comandant nazi del camp, Franz Stangl, condemnat a presó perpètua, li van preguntar: “Ja que els havíeu de matar tots, quin sentit tenien les humiliacions, les crueltats?” La resposta fou reveladora: “Per condicionar els que havien d’efectuar materialment les operacions. Perquè poguessin fer allò que feien.” Altrament dit, la víctima ha de ser degradada per tal que l’homicida i els que contemplen l’escena sentin menys el pes de la culpa.

Sempre que pensem en l’esgarrifosa complicitat –ni que sigui per inacció– dels ciutadans alemanys en l’assassinat de milions de persones, ens adonem que l’única explicació de la bona consciència d’aquests ciutadans normals és que consideraven que les víctimes mereixien tot allò que els passava. És exactament el mateix que ara pensen a l’altra banda de l’Ebre respecte als catalans.