Dol i enyor

Dilluns el Facebook em va recordar que fa setze anys havia publicat, en aquestes mateixes pàgines, un article escrit durant l’agonia de la meva padrina Mercè, el gener del 2002. De sobte em va assaltar l’enyor. Fou com un cop de llamp en un dia clar, que et cau damunt sense esperar-ho. De fet, l’article havia nascut del dol, d’un dol anticipat, perquè mentre l’escrivia, la padrina s’estava morint. Jo ho sabia, ella ho sabia. En vam parlar el dia mateix del seu traspàs; hi havia tanta claredat als seus ulls i tanta pau a les seves paraules... Em va semblar que era ella –ves, quina paradoxa– qui em consolava a mi. He dit que l’article va néixer del dol, però l’enyor ha sorgit del calendari. Dol i enyor estan relacionats, és clar, però hi ha diferència entre ells? En la meva opinió el dol deixa una cicatriu inesborrable, però per això mateix se supera, queda tancat, com la ferida de la qual la crosta era indici. Però l’enyor no se supera mai. Quina relació hi ha entre la intensitat del dol, la dificultat per superar-lo, i l’amor que n’és la causa? És cert que tota història d’amor és una història potencial de dol? És l’enyor l’allargassament del dol, una mera qüestió d’intensitat, o és qualitativament diferent? Diuen que dol és el lexema de dolor, la seva arrel, d’aquí que algú sostingui que el patiment del dol és més intens. I tanmateix, posats a fer etimologia, nostàlgia, equivalent semàntic del nostrat enyor, significa exactament el mateix, en grec: algos o algia signifiquen dolor, en aquest cas per la casa: nos, però enyor en tot cas per allò que s’ha deixat o perdut.

La memòria és estranya. Marcel Proust, a La recerca del temps perdut, ens fa adonar d’un dels seus mecanismes. Swann suca una magdalena al te, que el transporta de sobte a un passat antic del qual, després de la destrucció dels éssers i de les coses, ja no subsisteix res, llevat de l’olor i el sabor, els quals resten “com les ànimes, a recordar, a esperar, sobre la ruïna de tota la resta, a portar, sense afluixar, sobre la seva gota imperceptible, l’edifici immens de la memòria”. És així, també, com l’enyor ens escomet, de sobte, a través d’una escletxa que comunica amb el passat, per damunt del dol ja refredat i de les llàgrimes vessades.