Teoria de la molla

És una veritat universalment reconeguda que la vida de parella és un continu estira-i-arronsa. Ara estira un i arronsa l’altre, ara arronsa un i l’altre estira. I és d’aquesta manera que la convivència pot perdurar harmoniosament. En altres èpoques hom no tenia cap mena de cura de la simetria d’aquesta tensió. Bastava que un dels dos arronsés sempre, i aquest paper corresponia a les dones, que resultaven esposes perfectes car havien estat educades per patir. Encara ens dolem d’aquesta nefasta mentalitat, que en molts casos es tradueix en situacions de menyspreu i d’humiliació cap a la dona, quan no de maltracte de paraula o d’obra, especialment quan aquesta exigeix una relació en peu d’igualtat. I encara en un context general, en són testimoni els centenars de dones víctimes de micromasclisme, o les assetjades, maltractades, violades i assassinades cada any.

El cas és que la metàfora de la molla resulta especialment il·lustradora. Dèiem que la normal convivència implica un grau de simètrica flexibilitat. Què passa, però, quan hom estira més del compte? Doncs que l’altra part ha de cedir massa, i que si no ho fa, la molla ja no retorna, guanyant en rigidesa el que perd en flexibilitat. Des d’un punt de vista moral, la metàfora encara permet una segona interpretació. Quan hom es permet de fer o dir certes coses, la consciència, com un ressort, s’estira, es força. Si l’estrebada és prou forta, la molla és vençuda i, a partir d’aleshores, a banda de perdre elasticitat, cada cop és més fàcil d’allargar una mica més.

Això és exactament el que ha passat en les relacions entre l’Estat i Catalunya. Primer tot es feia d’amagat, com la guerra bruta dirigida pel ministre Fernández-Díaz, quan encara els feia una certa vergonya la seva immoral criminalitat. Primera estirada de la molla. Després ja van passar a la guerra judicial oberta, amb la persecució als promotors del 9-N. Segona estirada. Amb les garrotades del 1-O l’estrebada fou tal que la molla perdé tota flexibilitat. I ara ja tot és possible. Els autors de la barrabassada, sense fre moral ni legal que els servi, estan disposats a qualsevol cosa. Si tornem al començament de l’article, som, simbòlicament, al cap del carrer. Perduda tota simetria només queda el trencament.