Al preu que sigui

L’emperador Tiberi, quan li van oferir el cap d’Armini (i la mort d’aquest cabdill germànic li interessava força, car era el més poderós dels enemics de l’imperi), va respondre amb gran dignitat que Roma tenia el costum de desfer-se dels seus enemics cara a cara, amb les armes a la mà, no pas fraudulentament i d’amagat. Tiberi, és evident, abandonà l’útil per l’honest.

Els humans estem fets amb qualitats malaltisses; l’ambició, la gelosia, l’enveja, la venjança i àdhuc la crueltat, que conviuen en nosaltres tan espontàniament que ens recorden la nostra condició de bèsties.

En els nostres afers particulars no podem escudar-nos en la naturalesa i el nostre egoisme per anomenar deure el que sols té per origen l’interès. El mateix passa amb les coses públiques; el manteniment de la societat exigeix sovint conductes abjectes dels governants que s’aixopluguen en la utilitat de l’estat; “raisons d’êtat” en diuen. Però si el bé públic exigeix que hom menteixi, que hom inventi delictes i que hom empresoni injustament, estem parlant encara, honestament, de bé públic? M. Rajoy (el dels sobres) esgrimeix la necessitat de conservar la unitat de l’estat en defensa de la seva tesi. La justícia ha de ser útil, diu. I jo em pregunto, és útil la justícia si és una justícia dolenta? És just allò obtingut a qualsevol preu?

Jo penso que les conductes correctes són les mateixes per als individus i per als estats; són aquelles que defugen la vilesa i la ignomínia. No podem, en efecte, fer passar, a compte de la utilitat, la mesquinesa per magnificència, o la malvolença per justa indignació; d’igual manera no podem tenyir de valentia el que no és més que una conducta hipòcrita i dolenta.

I en conclusió, com que l’ètica no és únicament qüestió de paraules altisonants i lluïdores o de bones intencions sinó que es tracta d’un afer pràctic que mena a l’acció, penso que, pel que fa al dia d’avui, mantenir-se incert i ambigu, tenir l’afecció immòbil i sense inclinació quan tenim l’oportuninat i l’obligació moral de dir-hi la nostra, no és útil ni honest. Això no és prendre el camí del mig, que no du enlloc, és no prendre’n cap. És esperar als fets per tal de passar d’amagatotis al costat del vencedor. Qui es doni per al·ludit, que es rasqui.