El mirall de l’ànima

Amable lector, si em permet, li faré una pregunta indiscreta: Ha aconseguit ser per a vostè mateix allò que vol ser (o el que és) per als altres? Posem per cas que les altres persones el tenen per una persona d’una peça, veraç, valenta, portadora de principis i valors, tenaç i generosa. I posem que vostè, quan s’examina críticament a si mateix, no es troba tan íntegre, sincer o coratjós com és per a tothom, fins i tot per als que el coneixen de fa anys. És clar, els forats de la integritat no es veuen des de fora, llevat que s’observin a contrallum, i això només es pot fer des de dins. I, qui és capaç d’adonar-se de quan exagera, o diu menys del que pensa? I qui nota que li tremolen les cames si aconsegueix aguantar dempeus?

De vegades fem ostentació d’uns valors que només sabem defensar amb paraules. Ha tingut mai ocasió de sentir gent que es queixa amargament de les desigualtats socials, o de la indigència en què viuen molts, o dels pobres refugiats? Ha pogut veure si, encabat de les indignades exclamacions, de les crides a l’acció curulles de paraules com: dignitat, justícia, igualtat, empatia i generositat..., s’ha esdevingut alguna acció real? Han albergat els seus coneguts l’indigent que demana a la porta del supermercat, o la nena saharaui que hom pot acollir a l’estiu perquè es refaci de les penalitats del desert del Tindouf?

Deia un filòsof antic que la virtut consisteix a escollir viure en el terme mitjà entre dos extrems. Així, el coratge és el terme mitjà entre la covardia i la temeritat. El temerari no és valent sinó estúpid. S’arrisca innecessàriament i mor en l’intent. El covard creu que tot és temible i, fugint, ho dóna tot per perdut. Podríem acumular exemples de tots els camps: guanyar i gastar diners, treballar, gaudir dels plaers de la vida... fins i tot en el dormir hi ha un massa i un massa poc. Però com s’arriba, de fet, a ser valent, o sincer, o íntegre, no solament per als altres sinó també per a un mateix? La resposta és escollint-ho i duent-ho a terme. Diuen que som el que fem cada dia –si més no el que intentem–. És així, tocant la cítara que esdevenim citaristes, o que acabem vivint segons els nostres principis i ideals. És així també que hom arriba a trobar al mirall el que hi voldria veure.