Contra la tirania

L’Estat espanyol em produeix fàstic i alhora basarda. El primer és una reacció visceral, com la que provoca tocar o olorar un producte en descomposició. La segona és més racional; neix de la contemplació astorada de la seva cursa venjativa contra Catalunya. Aquesta és nascuda d’un ressentiment paradoxal: d’una banda l’Estat coneix la seva dependència econòmica, la necessitat d’aprofitar-se de les rendes que ens sostreu. I de l’altra no ens vol tal com som perquè representem una anomalia en la seva concepció uniformista; només ens acceptaria si fóssim com cal, això és, com l’Estat i bona part (?) dels espanyols volen.

Aquesta concepció identitària té un nom polític, és el de Tirania de la majoria, i consisteix a imposar, des d’una majoria numèrica, una identitat a la minoria que viu, s’expressa i pensa diferent. Una minoria que no és mai acceptada; una minoria que mai no és respectada i que només, si els plau per força, és tolerada per la impossibilitat d’integrar-la, malgrat tots els esforços realitzats. Entre aquests s’hi compten, prou ho sabem pel nostre cas: el genocidi cultural, la prohibició de les institucions, l’assassinat dels dirigents i la persecució política.

L’Estat espanyol, doncs, vol i dol. No ens estima però ens requereix. Ens odia però li fem falta. D’aquesta contradicció íntima neix el seu ressentiment. S’imagina vostè vivint amb algú a qui odia només perquè li calen els seus diners o per simple orgull de possessió? Seria capaç d’una tal cosa? Quins sentiments li sembla que allotjaria la seva animeta miserable, capaç d’odiar el que necessita en part perquè ho necessita i en depèn? Amaneixi aquest ressentiment amb uns tocs d’arrogància, d’impulsivitat i de curtedat de mires i tindrà el perfecte retrat d’un assetjador, d’un marit maltractador o d’un brivall sense principis ni dignitat.

Qui no abandonaria algú així? La pregunta val, és clar, per als grups socials. Dit això, ni el fàstic ni la basarda que sento no m’enceguen prou per no veure que la nostra fugida, mal dirigida, s’assembla a la d’aquell individu perdut al bosc que dubta sobre el camí que ha de prendre, i que s’esforça vanament en totes les direccions que els seus diversos impulsos el duen. Sort que el poble sap on vol anar.