Groc, groc, groc...

Durant la Guerra de Successió, que el 1714 va acabar tan tristament per a Catalunya que n’hem de celebrar cada any el final, van ser prohibits els llaços i escarapel·les de color groc. L’artífex de la prohibició fou el virrei de Catalunya: Francisco Antonio de Velasco y Tovar, que donà per raó que els catalans que duien additaments grocs: “Esparcían sus máximas en corrillos y continuas tertulias desbaratando la pasión, que les hacía vivir ya no bien hallados, al parecer, en la quieta libertad que poseían, porque ya sólo atendían a su aduladora idea de que podían vivir con más anchuras. En esta situación publicaban su parcialidad adornándose con el color amarillo .../... y creando discordias entre las familias alineándose unos a un Príncipe y otros a otro.”

L’Enric Millo d’aleshores ja s’adonava que a Catalunya hi havia desafecció per la corona imposada de Felip V. Vaja, la mateixa que adesiara sentim pels seus il·legítims descendents, imposats pel darrer dictador del país i sostinguts per la casta dels seus successors. El cas és que els llaços grocs com a símbol d’alguna cosa tenen origen anglès. Fou a mitjans de segle XVII, durant la Guerra Civil anglesa, que acabà amb la mort del rei Carles I a mans d’Oliver Cromwell, els puritans que dirigia duien bandes i llaços grocs per significar la melangia que sentien per les seves famílies.

Més tard, de resultes de l’emigració, la simbologia del llaç groc va arribar a Amèrica. L’any 1917, una cançó de marxa militar titulada Round Her Neck She Wears a Yeller Ribbon For Her Lover Who Is Far, Far Away (“al voltant del seu coll ella du un llaç groc pel seu amant, que és lluny, molt lluny”) va iniciar la tradició de vestir llaços per expressar l’enyor per l’absència de les persones estimades. Així, Amèrica s’omplí de llaços grocs durant la guerra del Vietnam, o durant el segrest dels treballadors de l’ambaixada americana a l’Iran. Ara és Catalunya qui s’omple d’uns llaços que denuncien l’opressió que, també de nou, patim per part d’Espanya; uns llaços que pregonen amb veu muda l’existència de presoners polítics en aquest país i la ruïna de l’estat de dret. D’aquests llaços demà en veurem milions, marxant de (la plaça) España en direcció al mar, fent rumb a Itaca.