Gossos de presa

Allò que una vegada fem, d’amagat, en una habitació fosca, un dia o un altre ho veurem cridat als quatre vents des dels balcons i les teulades. Aquesta amarga veritat l’ha constatada, fa ben poc, Cristina Cifuentes. També la coneixeran, quan surtin de la presó, José A. Prenda, Alfonso J. Cabezuelo, Jesús Escudero, Ángel Boza i Antonio M. Guerrero, membres de la canilla (canilla: colla de gossos que cacen plegats) que es feia dir manada, amb grotesca fatxenderia. Els motius d’una i altres són ben diferents, en la primera, l’ambició desmesurada. En els segons, la luxúria. Però tots comparteixen la vanitat: afany de notorietat, de fer-se veure, de tenir una determinada imatge. Ambdues notícies no són comparables materialment però la seva coincidència en el temps hi obliga. La primera exposa l’enorme corrupció del PP i de l’Estat espanyol, edificat directament damunt d’un femer. Si elevem a categoria el cas Cifuentes, veurem que la fama, el prestigi i la reputació de les persones, sobre els quals se sosté el seu poder i influència, poden ser destruïdes en un instant. Si considero l’oportú vídeo del robatori de les cremes que l’ha enfonsat, em pregunto quantes evidències de corrupció, cartes comprometedores, pagarés, fotografies d’infidelitats amoroses o polítiques, quants e-mails no estan guardats ara en foscos calaixos, esperant el moment per aparèixer. I també em pregunto quantes persones no estan condicionades, en les seves accions i declaracions –sobre Catalunya, per exemple– per aquests esquelets a l’armari en forma de dossiers que els amenacen.

Quant a la segona, l’abominable sentència sobre els violadors en grup mostra que la llei espanyola és un rellotge trencat, que només marca l’hora del masclisme agressiu de la judicatura (recordin la sentència de la minifaldilla lleidatana). Els jutges han de ser jutjats abans que puguin fer més mal amb els seus prejudicis. La llei penal ha de ser reformada: és insuportable l’elasticitat amb què s’han usat mots com consentiment, violència i intimidació, i no solament en aquest cas. Cal, definitivament, que aprenguem que els vells adagis, com “Qui calla, atorga” tan encertats en la vida quotidiana, perpetren sentències perverses en mans d’imbècils malintencionats.