La invenció de la dona

La indecent sentència per abús sexual (que no violació, diuen els magistrats) a La Manada ha aixecat tal polseguera que el govern, a fi de resguardar-se, ha anunciat la revisió del Codi Penal pel que fa als delictes sexuals. Deuen tenir por que els “polvos” de la indignació portin als “lodos” de la derrota electoral. A banda d’aquesta por, no hi deuen tenir res més, al cap, atès que la “Comisión General de Codificación”, que s’encarregarà de revisar els delictes i les penes pels atemptats contra la llibertat sexual, és composta només per homes, vint, per a ser exactes. Ah, i triats a dit pel govern de torn.

Però és que s’han begut l’enteniment? ¿Com pretenen que una comissió exclusivament masculina defineixi amb delicada i assenyada equanimitat uns delictes que majoritàriament són comesos per homes contra les dones? Una regla elemental de justícia és: “audi alteram partem”, això és, escolta l’altra part interessada. I qui més interessada que la Dona en la descripció de les accions contra la seva integritat física, la seva dignitat i llibertat sexuals, en la definició dels delictes derivats d’aquestes, i de les penes corresponents?

No dic que una comissió de juristes homes no pugui fer-ho, però necessàriament ho farà malament. L’empatia, que és la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, d’adonar-se de les seves emocions, alegries i patiments, de percebre els seus desitjos i pors, i alhora, ser capaç de compartir-los d’alguna manera, és una capacitat limitada. No n’hi ha prou de caminar amb les espardenyes d’un altre per posar-se al seu lloc: cal estar al seu lloc per saber de debò com pensa, com se sent, com valora uns fets, fins i tot els fets i contextos en què vostè, o jo mateix, ha participat, juntament amb la persona amb la qual empatitza.

Em fa tota la impressió que els homes hem “inventat la dona” a la mida de les nostres pors, desitjos i esperances. I l’hem recreada aprofitant la nostra injustificada posició de domini, tant en l’àmbit familiar, social com laboral. L’“Home” ha fet com el mític dispeser Procust, que posava els seus hostes damunt d’un llit de ferro, i als que en sortien els serrava el sobrant: peus o caps; i als que anaven balders els desconjuntava a cops de martell per estirar-los.