Les sirenes d'Ulisses

Diuen que Ulisses, durant el seu llarg viatge de retorn cap a Ítaca, va fer-se lligar al pal major del seu vaixell, amb ordre expressa de no deslligar-lo fins que no haguessin travessat l’estret on vivien les sirenes. Els seus homes, als quals havia fet tapar les orelles amb cera, no podien sentir el seu irresistible cant i, per tant, no hi havia cap perill que, atrets per ell, estavellessin el vaixell contra les roques. Ulisses sabia que no hi havia cap ésser humà capaç de sostreure’s a l’encanteri de les veus, així que l’única manera de satisfer la seva curiositat i el seu desig de sentir-les, i alhora evitar les fatals conseqüències de fer-ho, era privar-se a si mateix de llibertat.

Avui parlem d’estratègia Ulisses per referir-nos a qualsevol recurs que ens obligui o ens faci sentir en l’obligació de fer una cosa que hem de fer i que, altrament, no faríem. Quan era un adolescent, jo informava els meus pares que tenia un examen en un parell de dies. Així era inevitable que em preguntessin com anava l’estudi, i després com havia anat la prova. No me’n podia escapar: la meva estratègia m’obligava. Altres companys optaven per no dir mai res. Els agradava posar dramatisme a tot el que feien, deixant-ho sempre per a darrera hora.

Quina estratègia Ulisses fa servir vostè? Si és lletraferit, comunica a tots els seus amics que està preparant un paper, a fi d’obligar-se a escriure’l? Si vol aprendre anglès, es matricula a una acadèmia cara, d’aquelles que fan pagar d’entrada un import elevat i mensualitats pagades per avançat, a fi de prevenir l’abandonament? Si vol fer baixar la panxeta, s’inscriu a un gimnàs amb uns amics per tal que la pressió del grup eviti desdir-se cada cop que li agafa mandra?

Normalment sabem el que ens convé i tenim bons propòsits –recordi tots els que es fa cada Cap d’Any– però sempre ens falla l’execució. La mandra, l’aparició sobtada i oportuna de mil tasques que exigeixen atenció urgent, la convicció que allò, al capdavall, pot esperar una mica, que hi ha més dies que llonganisses, que per un dia no passa res, o que el proper any sí, deixarem de fumar, de beure, de menjar massa... Ai, què no faríem si no fos perquè per aquest carrer del demà només s’arriba a la plaça del mai.