La mort, cara a cara

El fi del nostre camí és la mort, és l’objecte ineluctable de les nostres mires: si ens esglaia, com és possible fer un pas endavant sense febre? El remei de la gent vulgar és no pensar-hi. Però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?” Amb aquestes paraules Montaigne (1533-1592) dóna el to d’un dels assaigs del primer llibre. El seu títol és Que philosopher c’est apprendre a mourir, que no necessita traducció. El seu mot conté una gran veritat. En efecte, sabent que hem de morir, per què no ens posem a redactar testament fins que el metge no ens ha desnonat i el capellà surt de la rectoria per donar-nos l’extrema unció? I quan el nen, que s’ha assabentat de la mort del pare d’un company d’escola, ens pregunta: -Papa, i jo també he de morir? Per quina raó no li diem: -És clar, fill, com tothom.

Ho diu Montaigne, el comú de la gent no vol pensar en la mort, no en vol parlar ni en vol sentir parlar. Però la mort és la fi de la vida que justament estem vivint, no podem evitar-la només tancant els ulls; així hi toparem de sobte sense estar preparats i no serà una arribada sinó una col·lisió. Si la mort fos un conegut malagradós que veiem venir de lluny, jo aconsellaria l’estratègia del desdeny. Però la mort arriba a tots, tant els que saluden cortesament com els maleducats. Així que, si és inevitable trobar-nos-la, cal que aprenguem a dir-li “bon dia” o “bona nit” segons escaigui, i que estiguem preparats per fer-ho tothora i a tot arreu, car no sabem quan ens hi trobarem de cara en un carrer estret.

Abans, la religió institucionalitzada es feia càrrec de totes les etapes de la vida, des del naixement, amb el bateig, fins a la mort, amb l’extrema unció. I per a cada pas hi havia un relat, una justificació i un sentit. No hi fa res que tot plegat fos una faula, però hi havia un rerefons transversal, una pedagogia de la mort i una preparació per al dol. Amb la secularització de la societat i dessacralització de la vida ja no tenim cap relat ni cap pedagogia que prepari per al final. Cal que, des de la laïcitat, aprenguem a parlar de la mort als infants i als grans, sense estalviar el mot, que no mossega, per fer-lo avinent. Car, sovint, les coses es veuen més grans de lluny que de prop.