El desdén, con el desdén

Agustín Moreto, l’any 1654, va escriure l’obra que dóna títol a l’article. S’hi explica la història d’una dama de Barcelona que, donada a la filosofia, va aprendre a menysprear l’amor, i desdenya tots els pretendents. Carlos, noble espanyol, ha viatjat a la ciutat amb l’objectiu de pretendre Diana. «Ya sabes que a Barcelona, / del ocio de mis estados, / me trajeron los cuidados / de la fama que pregona / de Diana la hermosura, / desta corona heredera». Com es pot veure, l’interès no és únicament amorós: hom vol adquirir. Però Carlos aviat s’adona que no hi ha res a fer amb un abordatge tradicional, on tothom ha fracassat. Aleshores, aconsellat pel bufó Polilla, decideix emprar l’estratègia del desdeny: fingir que Diana no li interessa en absolut per veure si, d’aquesta manera, la noia, per despit, fa cas d’aquell que no li’n fa a ella.

Bé és cert que no desitgem allò que més a mà tenim sinó allò que cau lluny, o és difícil d’obtenir. Aquesta veritat bàsica, que demostra la gran presbícia de l’esperit que els humans patim sense excepció, es completa amb una altra que val per als afers amorosos: volem agradar i ser estimats; i volem –aquí hi ha un punt o una línia de vanitat– l’amor d’aquell qui, malgrat els nostres mèrits, no ens estima. Aquesta feblesa de l’hereva Diana és aprofitada sàviament per Carlos, el noble castellà. Al final, Diana, enamorada, cau als seus braços com una fruita madura. L’obra, tema amorós a banda, no té res d’innocent. Es va representar l’any 1654, justament quan se celebrava la victòria de la Corona de Castilla, representada aleshores per Felipe IV i el seu valido, el Conde Duque de Olivares, en la Guerra dels Segadors, que faria que Catalunya perdés el Rosselló i un bon pessic de sobirania. Fixin-se bé: és un noble castellà que pretén una noble catalana que es resisteix fortament a casar-se, però al final l’aconsegueix amb un estratagema enganyós que acaba fent passar la catalana per innocent o estúpida. Tot plegat, en el fons, un eufemisme per dir que Catalunya, esquerpa, es negava a sotmetre’s a Castilla i es va aixecar en armes per defensar la seva independència, essent derrotada. Parin compte, doncs, amb les al·legories. Aquesta és verinosa, com gairebé totes les que venen de Castilla.