Una dona natural

No cal entendre la lletra d’una cançó per tal de gaudir-ne, fins i tot per tremolar d’emoció al sentir-la. Això és el que té la música, un llenguatge que pot prescindir de paraules. La paradoxa és només aparent: la música és un gest que, sense cos, sap tocar, i que, com una besada, pot fer estremir de plaer i omplir la imaginació de somnis. Si, la música, a més, s’expressa amb paraules, la seva força expressiva és desmesura. Les lletres que cantava Aretha Franklin tenien aquesta doble qualitat que he tractat d’escriure. Vagi per ella el meu respecte.

Respecte, així es titulava una cançó que ella feu universal fa cinquanta anys. El ritme és frenètic, i les paraules inspiradores: “Allò que vols / rei, jo ho tinc / Tot el que demano / és una mica de respecte quan arribes a casa [...] Estic a punt de donar-te tots els meus calés / i tot el que demano a canvi, xato, / és que em donis el que m’he guanyat [...] ves amb compte / Oh demostra-m’ho / Ja me n’estic afartant / continua provant-ho / deixa’t de tonteries / I t’ho dic de debò / quan arribes a casa / respecte / O potser quan hi entris / Veuràs que ja he marxat.” El text és una evolució de l’original d’Otis Redding, però capgirant el subjecte i el sentit. La lletra d’Aretha, així, es converteix en la reivindicació d’un dret, l’exigència de respecte que fa una dona al seu company de vida, un home que només agafa (diners) i no torna afecte ni consideració. I també és un advertiment, un “fins aquí hem arribat”. La cançó, que musicalment s’aguanta sola, fou un revulsiu per a la lluita feminista, i també per a la dels drets civils dels negres americans. A les dues lluites Franklin estava molt vinculada, no per la condició –accidental– de dona i negra, sinó pel seu compromís personal amb les persones sotmeses i oprimides.

Llegit ara, el text resulta actualíssim. Per a les minories ètniques, per a les dones, que pateixen, encara, tots els greuges que enumera. I sense abusar de l’analogia, crec que també per a les nacions sense estat com Catalunya, les quals, com la dona de la cançó, donen i no reben: “Tot el que et demano a canvi, xato, és que em donis el que m’he guanyat...” És clar, tot això fins que se n’atipen: “Quan hi entris (a casa), veuràs que ja he marxat.”