CAVE CANEM
Ibrahim, l’obedient
Conta una història que un cop Déu va voler posar a prova el patriarca Abraham i li va manar d’oferir el seu fill Isaac en sacrifici. Abraham, que només tenia aquest fill de la seva dona Sara, no va protestar. Quan van arribar al lloc determinat, va lligar el seu fill, disposà la llenya i aixecà el ganivet per matar-lo. Aleshores un àngel va aturar-lo i li oferí un be per tal de consumar el sacrifici. D’aquesta feta, Abraham, per la seva obediència, va estar a punt de perdre el seu fill i alhora el va recuperar.
Quan vaig conèixer aquesta història a la meva infància, ho confesso francament, me la vaig empassar sense crítica. El capellà la venia com un model d’amor a Déu. No fou fins més endavant que vaig adonar-me que vulnerava tota raó i tot sentit de l’ètica: l’obediència a Déu, la fe, justifica que hom estigui disposat a assassinar el propi fill? Quina mena d’obediència cega, acrítica i inhumana és aquesta? És que davant de Déu, a banda de treure’s el barret, cal treure’s també el cap?
Tot plegat ve a tomb del fet que aquest dimecres la comunitat musulmana ha celebrat la festa del corder: el Eid al-Adha (festa del sacrifici). La celebració rememora la història bíblica del començament, però per als musulmans Abraham és Ibrahim i el quasi sacrificat és Ismael (el fill primogènit, nascut d’una esclava) i no Isaac. Així, la història que apareix a l’Alcorà és la mateixa i simbolitza el mateix, això és, la submissió absoluta a Déu, o Al·là, que el nom no fa la cosa. De fet, els musulmans recorden que Islam significa submissió, justament, i que ningú com Ibrahim va fer-ne mostra més completa.
Al món uns manen i altres obeeixen, i uns cops els que obeïen acaben manant, i sovint en un lloc obeïm i en altre manem. Així funciona el món i probablement no pot ser d’una altra manera. Ara bé, sempre he pensat que cal tenir bones raons per fer les coses, tant per a obeir com per a manar, i mai no m’ha fet cap gràcia la predicació d’una obediència irracional o contrària a normes ètiques universalitzables. Això val per a la religió, per a la política (tan donada a exigir obediències canines) i també per a la vida. No ho oblidi: no mani a altres allò que no es manaria a si mateix i no obeeixi si no és just i necessari fer-ho.