Irritare crabrones

No emprenyeu les vespes… És el significat de l’adagi del títol. Li devem a Plaute, i és tan cert ara com fa dos mil anys. En efecte, tan ruc és donar una puntada a un niu de vespes com apagar foc amb benzina. Cap persona assenyada no ho faria. Però l’Estat espanyol fa dies que ha perdut el seny, com brau embogit per la pica, que envesteix tot el que es mou.

Si Franco fos viu (del tot), ja els hauria afusellat. I per la mateixa (falsa) raó que feu afusellar tants republicans, després d’aniquilar la República. Fou per “colaboración con la rebelión” que els tribunals de la Dictadura van jutjar milers de ciutadans i els van condemnar a ser passats per les armes. Resulta paradoxal que el feixisme colpista acusés de rebel·lió els defensors de la República, però no té res d’estrany en qui jutja els altres per la imatge que li retorna el mirall. Així, doncs, què té d’estrany que l’Estat construït pel cop d’Estat de 1936 repeteixi les mateixes gestes? Al capdavall, les acusacions són les mateixes, igualment infundades, i cerquen el mateix resultat: la revenja. L’únic que canvia és la pena. Probablement aquest és un dels pocs mèrits de la Transacció (Transició per als constitucionalistes) entre el franquisme i la democràcia: el canvi del codi penal. Ara ja no inclou la pena de mort (que Franco va aplicar fins que ell mateix ja tenia un peu al Valle), però encara preveu penes més dures pels qui posen en perill la seva “Unidad de Destino en lo Universal” que per als violadors de noies innocents.

Els presoners polítics d’ara, com els que ho foren entre l’any 1936 i el 1975, seran jutjats i condemnats per la llei, sí; però per una llei injusta. I ara, fins i tot inventada per reinterpretació. El 1939 el franquisme es va treure de la màniga la Ley de responsabilidades políticas, que buscava “liquidar les culpes contretes pels qui van contribuir a forjar la subversió que va culminar en el sagnant enfrontament”... Ara es treuen de l’armilla tant la rebel·lió com la violència, que només s’aguanten amb paraules. Deixeu-me dir que si els catalans seguim fent el paper de rucs albardats que ens ha caracteritzat fins ara, més de quatre ens desjunyirem del carro, que només va al pedregar. Catalans, catalanes, o som vesper o no som res.