Menors d'edat tota la vida

Hi ha persones que pentinen cabells blancs i encara són menors d’edat. No hi fa res que la naturalesa els hagi declarat adults fa anys. Elles romanen subjectes a altres ben de gust tota la vida, a causa de la mandra i la covardia. És tan còmode, ser menor d’edat! Si tinc un llibre que pensa per mi, si tinc un pastor que reemplaça la meva consciència moral, un metge que jutja la meva dieta..., no necessitaré el propi esforç. Aquestes paraules, que parafrasejo del filòsof Kant, il·lustren la facilitat amb què les persones resten sota conducció i dependència alienes, es mantenen menors d’edat –una minoria d’edat, doncs, de la qual elles mateixes són culpables– i permeten que altres els facin de tutors.

Si féssim cas de les dades estadístiques, podríem pensar que així es troben milions de joves. L’edat mitjana d’emancipació a l’Estat és de 31 anys, tres anys més que fa una dècada. A Europa, un 30% dels joves ja s’emancipa entre els 20 i els 24 anys, mentre que aquí només ho fa un 8%. Som gairebé a la cua en matèria d’emancipació. És cert que hi ha joves que no marxen de casa per mandra, “és tan còmode el sofà dels pares”. Altres per no haver de preocupar-se per la dieta, “on menjaré millor i més equilibradament que a casa”. I encara uns altres resten a cals pares perquè no hi ha ningú que doni millor consell que ells. En realitat, però, els joves espanyols no marxen de casa perquè no poden. Tota la vida, des de l’adolescència, han somiat ser adults. “Podré conduir... i votar”, es deien als setze anys, besllumant una edat adulta lliure i feliç. Però, tan aviat hi arriben, carregats de títols de grau i màsters (tenim el jovent millor preparat en segles), s’adonen que només els espera la precarietat laboral (en això anem davant d’Europa), l’atur i, de resultes, la dependència econòmica respecte als pares. I tot plegat mentre aquests són amenaçats amb l’ajornament de les seves jubilacions, justament perquè no hi ha joves treballant que cotitzin per pagar les seves pensions. Jo penso que, fins que els ciutadans de l’estat –rucs albardats– no ens emancipem de la tutela dels polítics nefastos que ens governen i dels poders econòmics que ens exprimeixen, no tenim res a fer: romandrem menors d’edat tota la vida.