Nens de blau, nenes de rosa

La ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans del Brasil ha dit que el govern de Bolsonaro anuncia una nova era per al país, on els nens vesteixin de blau i les nenes de rosa. Podríem blasmar-la només per cursi si no fos perquè el president del seu govern sosté que vol lluitar contra el que anomena ideologia de gènere. Justament el mateix pretén Vox a Andalusia, quan demana que el PP i Cs, que formaran el nou govern (gràcies justament als seus vots, és clar), no implementin les lleis d’igualtat perquè són “manaments de la ideologia de gènere”. El seu secretari general va més enllà en afirmar que aquesta “ideologia” en realitat és “terrorisme de gènere”. És clar, al meu entendre, que uns i altres no representen altre que la vella misogínia o odi a les dones, ideologia que, com veiem per la ministra, fins i tot una dona (oi, Arrimadas?) pot compartir.

Misogínia en ple segle XXI, es preguntarà el lector? Com pot ser? Que no som hereus de la Il·lustració i de la Declaració dels Drets Humans? Que no hem lliurat històriques batalles contra tota mena de discriminació per raons d’edat, de sexe, de color de la pell, d’origen i d’idees? Que no som fills legítims de la democràcia que predica la vella isonomia grega (igualtat davant de la llei) com a criteri i distintiu de la seva justícia? La resposta és sí i alhora no. I no caic en contradicció. L’odi i la discriminació contra les dones es pot seguir com un fil roig al llarg de la història. La pouem a l’Antic i al Nou Testament, on es diu, des del Gènesi mateix, que la dona restarà sotmesa al seu marit, que la dominarà, i més endavant, a les cartes als Efesis i als Colossencs. La pouem en totes les legislacions d’arreu del món fins ben avançat el segle XX, on la dona es veu privada d’autonomia personal, social i econòmica, de drets de tota mena, subjugada al pare i després al marit. I ara, que si més no a Europa imaginàvem que havíem fet uns quants passos endavant, quan alguns sociòlegs afirmaven que la més gran revolució ha estat la de l’emancipació de la dona, ens adonem que tot plegat potser no era més que un miratge. Sí, un miratge. En voleu la prova? La Manada és la prova, els partits polítics mencionats, els 47 feminicidis del proppassat any... en cal més?