Ser un panxacontent

Més val tenir que desitjar” és una frase autocomplaent amb la qual les persones grasses d’abans, si mai hom els retreia l’abundància de carn, es desfeien fàcilment del faceciós. Però aleshores no era encara lluny el record de l’època durant la qual, amb desimboltura, tothom pensava que la lluentor de la carn era senyal de salut i bellesa. És que no recorda el lector haver contemplat el quadre de les Tres Gràcies, de Rubens? El retrat, tot un clàssic, de les Càrites, filles de Zeus i Eurínome, que representen l’alegria i la bellesa. En efecte, Aglaia, Eufròsine i Talia, que formaven part del seguici dels Déus, especialment d’Afrodita (la deessa de la còpula), i també participaven del cor de les Muses, es considerava que inspiraven els treballs de l’esperit i les obres d’art. I el fet de representar-les sempre nues, i de la seva associació amb Afrodita, suggereix fàcilment que també estimulaven la libido. Rubens les representa amb una morbidesa palpitant, amb una flaccidesa ampul·losa i elegant que, a la seva època, representava l’ideal de bellesa. No podia ser altre, al segle XVII, només els rics podien estar grassos, i ja se sap, el model de bellesa d’una societat l’estableix sempre la classe alta, en què tothom s’emmiralla.

Al meu poble (sóc de la Noguera), si a una dona li diuen que “està bona”, no la lloen directament per la seva bellesa, sinó per la lluentor, fa bona fila. Si estigués seca com un clau, al contrari, li preguntarien per la salut. Ara, però, hem passat a considerar aquells que traginen greix o fan cara de lluna plena com a persones que tenen alguna malaltia o defecte. Avui dia, en canvi, l’ideal de bellesa no és la rotunditat de la carn, sinó la seva magror. Bromes a banda, diversos estudis diuen que l’obesitat, que un cop fou un ideal de salut i bellesa (potser per la seva raresa), a hores d’ara, constitueix veritablement un problema de salut, cada cop més greu. Mengem massa i malament –és bo dir-ho ara després dels excessos de les Festes–, i tot plegat es converteix en un factor de risc de no poques malalties. Facin, doncs, el que puguin per controlar el que es posen a la boca, i si no poden, facin com aquell que es consolava dient “sóc gras perquè seria injust ser guapo, intel·ligent, espavilat i alhora flac”.