Sadisme institucional

Quan era un crio, un dels espectacles que em pertorbava era veure com un altre nen maltractava, tot jugant, un moixó. Ara aquesta versió reduïda i infantil de la tauromàquia ja no és fàcil de veure, car en prou feines hi ha moixons enlloc. Imaginis un nen que juga amb un ocellet al qual ha segrestat d’un niu. Sovint, l’ocell gairebé no sap volar. El nen serva l’ocell amb un cordill que li ha lligat a una pota, de manera que els intents d’enlairar-se d’aquest resulten frustrats un cop i un altre per la mà del nen que tiba el ronsal. Al final, el moixó, cansat, ja no prova de volar, està desfet, vençut per la voluntat irracional del nen. A voltes ja és incapaç de sostenir-se sobre les potes, les tibades li han dislocat una articulació.

La ment fa curioses associacions. En aquest cas, aquest record de la meva infància m’ha arribat del passat tan bon punt se m’ha fet present la colla de detencions extrajudicials de dimecres passat protagonitzades per la PN del regne. Ja saben, agents encaputxats –com si anessin a detenir terroristes perillosos– emmanillant al mig del carrer persones que presumptament van participar en una protesta a l’estació de Girona el proppassat 1 d’octubre. S’ha especulat molt sobre qui és al darrera de tot plegat. Hi és el govern de l’estat? Ca, el ministre del ram va trigar 24 hores a dir res, i encara va mentir en dir que el jutge estava assabentat, quan no era així. Això demostra que no estem davant d’un govern autoritari que fa un ús intimidatori de la policia sinó d’un govern que ja no la controla, o que aquesta actua seguint interessos que no són els del govern o els del poder judicial, que és pitjor; és l’indici d’un estat en dissolució. Però la pregunta estrella és la que es refereix a la intencionalitat. Que si ens volen acollonir, que si ens volen desmobilitzar de cara al judici simbòlic a dos milions llargs de persones i real a 18, entre les que seran jutjades al Suprem i les que ho seran al TSJC. Que si volen provocar una reacció violenta per part nostra..., jo penso que a tot això cal sumar-hi que, en el fons, només és un problema psiquiàtric d’un malalt col·lectiu: l’estat. La malaltia es diu sadisme, com la del nen –ara ja adult i amb toga, uniforme i placa– que tortura el moixó.