Vergonyós!

Examinem una estona la vergonya. Quan jo acabo de fer un posat maldestre o vulgar, d’entrada no el jutjo ni em lamento. Però si en aquell moment m’adono que algú m’ha vist, aleshores prenc consciència de la barroeria del meu gest i m’avergonyeixo. Segons com, em poso vermell i tot. Això demostra que no tinc vergonya sense els altres, que no és pas el resultat d’una reflexió sobre mi mateix, sobre els meus defectes o sobre el desencert de les meves accions o pensaments. No, la vergonya –com diu Sartre– només és desvetllada per una mirada aliena. Són els altres els que em fan adonar d’una cosa, i aquesta cosa sóc jo. És en aquest moment que m’avergonyeixo del que sóc.

Hi ha persones que no tenen vergonya, és clar. Són les que viuen sense miralls, que no es miren mai a través dels altres, per vanitat, per estupidesa, per duresa de cor o per pura maldat. Mai no miren de fora a dins, sinó de dins a fora. Entotsolades i arrogants, volen imposar la seva autoimatge com a imatge per als altres, amb menyspreu, amb altivesa i arrogància, de vegades fins i tot a garrotades. Com que la vergonya, en el fons, és un sentiment que naix d’una avaluació negativa de si mateix en presència real o simbòlica d’altres, no volen reconèixer l’existència d’iguals, i així veuen els altres com a inferiors. La vergonya implicaria reconeixement del proïsme, un respecte als que no són jo i no pensen ni senten igual. Però també implicaria reconèixer que sóc, realment, tal com l’altre em veu i no solament com em veig o em vull veure. Ser un desvergonyit, un que actua sense vergonya, és gairebé sempre igual a ser un malvat. Quan hom no té vergonya ni en vol tenir, obra sense restriccions. Per això, quan aquesta patologia emocional –no és només falta d’educació– l’enceta un col·lectiu, com un estat, és que vol ser una dictadura. Per això l’intent del ministre d’exteriors, Josep Borrell (abans Dastis), de negar les garrotades de la PN i la GC als votants del Referèndum de l’1 d’Octubre es deu a l’intent d’evitar haver d’avergonyir-se del que la mirada de la humanitat els hauria de fer sentir. Com digué el savi sevillà Sèneca fa dos mil anys: “Un sol bé hi pot haver en el mal: és la vergonya d’haver-lo fet.” Quina vergonya, Borrell, quina vergonya!