In medio stat virtus

La virtut s’oposa al vici, diuen. De virtut només n’hi ha una, i el vici és el seu contrari. Aquesta ha estat la doctrina tradicional que molts hem sentit a casa, a la rectoria i fins i tot a l’escola. Després, la vida ens ha ensenyat que aquesta moral era només una caricatura, una visió integrista, fins i tot absurda, sense connexió amb la realitat. Hem après, a còpia d’equivocar-nos, que sovint allò que abans anomenàvem virtut era només una de les dues cares del vici. I on para la virtut, si els extrems són vicis?, hom es pregunta. Doncs on sempre ha ragut: en el terme mitjà.

Entre el massa i el massa poc, sempre hi ha un prou. Fins i tot en el gastar diners hi ha un terme mitjà. Si hom gasta sense aturador, diem que té la mà foradada, que dilapida i que és un malbaratador. Si, al contrari, estalvia massa, diem, amb raó, que és un garrepa, un avar miserable, com un que bruteja per no comprar sabó. Ara, que “terme mitjà” tingui aquest nom, vol dir que és al mig? Uns cops, la prudència aconsella desprendre més i, altres, no tant, car l’oportunitat i la necessitat, a banda de la inclinació, determinen el que cal.

Descartes, a la seva moral provisional, deia que quan hom es troba incert sobre el camí a seguir i quina opinió creure, era millor triar l’opció més moderada entre dues d’extremes. Així, donada la possibilitat d’errar i de triar justament l’extrem equivocat, l’error és menor que si optes per un dels extrems que s’oposen.

Hom diria que la política és l’art de la negociació entre prioritats i opinions distintes, fins i tot oposades. És, justament, l’art de la mediació, que només té lloc a través del diàleg. Per això sorprèn tant l’escàndol que s’ha muntat sobre la mediació que havia de fer possible encetar un diàleg, al marge dels tribunals, entre la majoria representada pel Govern de Catalunya i l’Estat espanyol. La mediació té per objecte evitar que hom s’aixequi de la taula abans d’acabar d’escoltar les raons de l’altra part. Alhora, l’existència d’un mediador, o relator, tant se val com li haguessin dit, havia de palesar la voluntat real d’arribar a una entesa i també la consciència que més val un mal pacte que un bon judici. Renunciar al diàleg, per covardia, per temeritat, és la confessió d’un fracàs.