2.262.424 Violadors

La Irene Lozano m’acusa de violador. I la Irene Lozano és una dona honorable. Ho ha de ser, atès que té el càrrec de secretària d’Estat d’España Global, un càrrec ben important i amb una alta missió: contrarestar la mala imatge d’España que els independentistes promovem arreu del món. Doncs és cert, ho confesso. Fa un any i escaig, l’u d’octubre de 2017, vaig violar una urna de l’IES Escola del Treball de Lleida.

Amb amargant ironia he escrit el paràgraf anterior. Em fa mal als ulls llegir “violador” on hauria de posar “votant” i “violar” on hauria de posar “votar”. Però l’enginyosa i ocurrent cap de premsa de la campanya “España Global” m’hi obliga. Sí, és ella qui, entrevistada per la televisió britànica Sky News, i volent explicar-se i ser didàctica, ha dit que sempre fa servir una comparació, i és aquesta, literalment: “Sex is not forbidden, like voting is not forbidden but you can’t do it forcefully. You have to have the permission to do it, otherwise it’s rape”, que traduït, diu: “El sexe no està prohibit, com tampoc no ho està el fet de votar, però no ho pots fer a la força. Tu has de tenir permís per fer-ho, perquè en altre cas és violació.” Lozano ha demanat excuses, és clar, quan li ha caigut un ruixat de crítiques damunt. Però ja és tard i inútil. L’adverbi “sempre” la delata. “Sempre”, ha dit, usa aquesta comparació. Li deu –o li devia– semblar oportuna. Amb la correcció ha aclarit que el que volia dir és que, de la mateixa manera que el sexe sense consentiment és delicte, a España (només a España, eh), votar sense permís també ho és. I ja pot anar dient Junqueras davant del tribunal que votar no és delicte perquè no ho diu el Codi Penal, mentre que impedir fer-ho per la força sí que ho és.

A España parlar de violació ja resulta una banalitat, sobretot perquè els autèntics violadors –pensi un moment en La Manada, si li plau– són fora de la presó, impunes. El cas és que aquest inici del procés penal contra els presos polítics catalans ha anat ple d’anècdotes, preguntes capcioses i respostes originals. També metàfores tan inoportunes com la de les “muralles humanes” que es van llençar contra els policies. Però cap d’elles ha estat tan trista i llòbrega com aquesta. Té el mateix to i color que el judici.