L’art d’estimar

Per a la majoria, el problema de l’amor es resol a trobar la manera de ser estimats, o trobar algú que ens estimi. Hi ha poques persones que, de forma espontània, busquin algú a qui estimar, o que es preocupin per estimar millor. Quan érem infants, i per bé que aleshores no n’érem conscients, l’afer era ben senzill: hom ens estimava incondicionalment i sense límits. I nosaltres no havíem de fer res per ser estimats així. Només ens calia existir. Ni el fet que ens haguessin de canviar els bolquers cada dos per tres, ni que els nostres plors no deixessin dormir els pares a la nit, ni les múltiples molèsties i preocupacions que els causàvem, no afectaven gens a la intensitat, la fermesa i la lleialtat amb què érem estimats. Els humans som com les cebes, on cada capa s’afegeix a un nucli que no canvia. Per això el passat roman sempre present. Quant a l’amor, això significa que moltes persones (per no dir totes) conservem íntimament aquesta dolça experiència de la infància: volem ser estimats només pel fet d’existir. Així, la nostra manera de “conrear” l’amor, és a dir, la manera d’aconseguir ser estimats, consisteix majoritàriament a fer-nos o aparèixer “estimables”. Uns, i unes, és clar, ens ho muntem per ser rics i poderosos, busquem la celebritat que ens farà atractius, altres ens posem guapos/guapes i ens gastem fortunes per tapar calvícies, aixecar culs i amagar arrugues. Tot per ser “estimables”, com hem dit. Però, a banda d’aquesta, hi ha una manera, més adulta, de “conrear” l’amor, no tan passiva i infantil. Consisteix a fer, no a aparentar, alguna cosa per tal de merèixer l’amor d’algú. Aquí val la màxima, aplicable també a l’amistat: “Si vols amics, sigues amic.” Així, si prenem el mot d’Erich Fromm, autor d’un llibre el títol del qual manllevo per a aquest article, hi ha dues fórmules genèriques bàsiques de l’amor. La primera l’entén passivament, egocèntricament, i es resumeix en la frase: “T’estimo perquè et necessito.” Amb ella prolonguem la infància fins que pentinem cabells blancs, i alhora ens ajustem a la psicologia pròpia de la societat de consum on vivim, i que tant ens afaiçona. La segona, adulta, amb un punt de generositat, es concreta amb un “et necessito perquè t’estimo”. Vostè tria.