Nosaltres, els tibetans

Tashi Wangxuk fa tres anys que és a la presó de Dongxuan. Els dos primers, de detenció preventiva; el tercer ja és part de la condemna a cinc anys que va rebre per “incitar a la sedició” els seus compatriotes tibetans. Tot va començar quan l’administració xinesa del Tibet (envaït per la República Popular el 1950) va prohibir a una escola informal dirigida per monjos fer classes de llengua tibetana. Wangxuk, aleshores, va buscar un lloc on les seves nebodes la poguessin estudiar. No en va trobar cap. Les escoles públiques ja fa temps que no tenen educació bilingüe, i tracten el tibetà com si fos una llengua estrangera, això si l’ofereixen. “Això mata la nostra cultura”, es va dir. Aleshores va fer una recollida de signatures per a una petició en què demanava, només, que els tibetans poguessin rebre ensenyament en la llengua materna a fi de conservar la cultura tradicional. Després que aparegués un article al The New York Times, “Els tibetans lluiten per salvar les cultures amenaçades a la Xina” (28/11/2015), il·lustrat amb la fotografia de Wangxuk, aquest fou segrestat per les autoritats; els seus familiars no en van saber res durant mesos. Torturat als interrogatoris, va ser acusat d’atacar la política estatal quant a les minories ètniques, fer activitats contràries a la “unitat ètnica i nacional del país” i, en definitiva, promoure la secessió del Tibet.

Oi que els sona vagament familiar, tot plegat? Xina, com el Regne d’España, sap que el procés d’assimilació dels territoris conquerits passa per la destrucció de la seva llengua i la seva cultura. Tant és que la constitució d’ambdós països digui, explícitament, que les llengües “regionals” seran protegides i d’ús comú als seus territoris, la realitat és que els estats temen que els parlants de les llengües autòctones tinguin una més forta identitat nacional i, per tant, siguin suspectes naturals d’independentisme, secessionisme i rebel·lió. A la Xina, doncs, forcen tothom a rebre instrucció en mandarí i empresonen els que pacíficament reivindiquen el tibetà. Aquí, posem per cas, fan que a les oposicions a funcionaris dels jutjats de Catalunya, el català no sigui ni tan sols un mèrit, ja no dic un requisit... Ah, i també empresonen els més conspicus dels pacífics independentistes.