CAVE CANEM
Martirimonis
Totes les famílies felices s’assemblen; pel que fa a les infelices, cadascuna és desgraciada a la seva manera.” Amb aquesta magistral obertura comença Anna Karènina, la novel·la més coneguda de Lleó Tolstoi. No cal dir que el seu tema més visible és l’adulteri. Comença amb el d’Oblonski, que ha fet el salt a la seva dona amb la institutriu francesa dels seus fills, i acaba amb el d’Anna, que abandona el seu marit Aleksei Karenin pel príncep Vronski. No diré més sinó que es tracta d’una narració extraordinària d’emocions humanes. La passió amorosa, la gelosia, les relacions de domini i dependència, l’individualisme aferrissat, la submissió voluntària, les “apostes pel llarg termini”, la fidelitat i la lleialtat –malgré tout–, l’estatus social i econòmic, la moralitat, la hipocresia, la força del determini...
La novel·la es desenvolupa sobre el rerefons de la decadència de l’imperi rus, aleshores regit per Alexandre II, el qual, simptomàticament, va morir assassinat el 1881. Aquesta introducció, volgut lector, es deu al fet que acostumo a trobar més del que hi ha als llibres que llegeixo. Ves per on, l’argument de la novel·la i el seu rerefons històric em fan pensar en afers molt més propers i prosaics. Així, és fàcil trobar analogies, ni que siguin simbòliques, entre la infelicitat familiar dels personatges de Tolstoi i les relacions entre els –encara– membres del Reino de España, alguns dels quals, forçats al matrimoni fa temps, senten que aquest és una condemna a treballs forçats, els beneficis dels quals són només per al marit carceller. Una segona i encara més fàcil analogia consisteix a pensar Sánchez i Iglesias com una parella a la qual el destí vol unir, per bé que un dels dos té un amant ocult, cosa que faria un duo de tres, o trenta-cinc, pel nom de l’Ibex. Sense casar-se, encara, ja han viscut totes les maltempsades dels martirimonis: manca d’afecte, traïció, mentides, falses excuses, recerca infructuosa d’altres parelles possibles, gelosia, i sobretot, una clamorosa manca de respecte mutu. I, a hores d’ara, les típiques i vergonyants acusacions mútues de responsabilitat per la ruptura pública i ridícula del nuviatge. Ambdós fingeixen oblidar que avinences i discòrdies, a les parelles, són cosa dels dos.