Plans B

La vida, que és una obra de teatre on actuem sense assajos ni guió, no permet fer previsions. Ja ho diuen: adés hi ets i adés ja no. L’experiència, a aquells que hem pogut adquirir-la, ens facilita la planificació d’objectius i propòsits i alhora el disseny dels camins que hi duen. En alguns casos fins i tot podem preveure plans de contingència, per si els propòsits o expectatives inicials no arriben a complir-se. Dels primers en diem plans A i dels segons plans B.

N’hi ha de tot tipus, tant dels primers com dels segons. L’expectativa és gaudir de bona salut i no patir accidents, és clar. Per si de cas, justament, contractem mútues i ens fem assegurances de vida. Si parlem de propòsits, per exemple, que és on té més sentit aquesta distinció, els plans A són sempre l’opció preferida i els B, l’alternativa, sovint de consolació; una rebaixa dramàtica de les expectatives, com si, havent només aconseguit omplir el got fins a la meitat, hom buida l’aigua en un got més petit. No sempre és així, però. En les negociacions, fins i tot en les més tenses i violentes, de vegades el pla B és el real, i l’A només l’aparent. És com el tir amb arc, que sempre és parabòlic: si vols tocar diana, has d’apuntar més amunt.

Quant al conflicte generat pel nostre procés d’independència, resulta clar que els nostres dirigents no tenien gens clar el pla A, que era la independència. Més aviat pensaven que tot el procés desembocaria en una negociació que, a tot estirar, permetria fer un referèndum “legal” i, si això no, aleshores una millora del finançament, essent els darrers, els plans B i C. Ara ja no se sap per quina lletra anem... En el procés de sotmetiment a la violència policial, judicial, periodística i política del Regne d’España podem arribar a la Z i més enllà. Vistos amb perspectiva processos semblants al nostre, com el d’Irlanda, és evident que guanya qui mai no afluixa, qui no es mou del pla A, per grans que siguin els obstacles i ajornaments. Qui, mentre defensa el pla A, té al cap la possibilitat del B, no assoleix ni el primer ni el segon. España, en canvi, i per això guanya de moment, mai no ha pensat que aquest fos un afer de justícia o democràcia. Del que es tracta és de vèncer l’enemic, i aquest és el seu abecedari sencer.