Girar l'esquena al cos

Molts homes –i també algunes dones–, quan es compren un cotxe nou, al principi li procuren més atencions que a la seva parella. El renten, li posen cera, li revisen el nivell de l’oli del motor amb freqüència irracional, paren compte de no ensopegar amb cap vorera, cobreixen els seients amb una funda, etc. Estic segur que el lector ja ha posat nom al/a la protagonista, potser el seu mateix. La primera ratlla a la carrosseria és un drama colossal, i hom corre al planxista a reparar-lo. Una taca a l’entapissat, a banda de la bronca que cau al nen i el collons de gelat, exigeix rentat professional, i així tot. Però quan les ratlles al para-xocs ja no es poden comptar, quan hi ha un bony a la porta dreta i un forat de burilla al seient, aleshores hom comença a abandonar el cotxe, el deixa decaure. Tant li fa tres com tres-cents, ni mira l’oli, ni altera el gest després de fregar amb la columna de l’aparcament. És molt humà, quan una cosa (anava a dir, “una persona”), és nova a la nostra vida, hom l’obsequia amb totes les atencions, però la degeneració natural fa que, passat un punt, hom deixi de tenir-ne cura fins que l’abandona.

El mateix passa, sovint, amb el nostre cos. Quan falla, posem que tenim càncer, artrosi, o patim emfisema pulmonar, d’alguna manera ens sentim traïts. El nostre amic de tota la vida (el nostre servidor) no funciona com cal, s’ha tornat mandrós i incompetent. I de vegades arribem a pensar que no val la pena tenir un amic-servidor que no dona la talla. Però, és clar, hom no pot “passar” del seu propi cos, perquè, en realitat, és que som alguna cosa diferent d’ell? Com diuen els filòsofs: tenim un cos o som un cos que pensa? Per tant, si som matèria, encara que ens creguem que som un esperit que posseeix i disposa d’un artefacte per moure’s i actuar, no podem tampoc fer-li una reclamació per incompliment. A la fi, més d’un acaba creient que el cos és només un amic infidel, ara ocupat a destruir la pau de l’ànima que fins ara el comandava. Una cosa semblant, però més progressiva, passa amb la lenta degeneració corporal que anomenem vellesa. Només hi ha dues opcions, o nedar contracorrent, com els salmons, intentar mantenir el tipus tant com es pugui, o deixar-se arrossegar pel riu. Vostè tria.