Maleïda solitud

No és cert allò de “millor sol que mal acompanyat”. En realitat, tothom vol estar acompanyat/da, bé o malament. No diré que tant se val, però gairebé. El pitjor malson és la solitud. Per això hi ha tants i tantes solitaris acompanyats. I no és que hom necessiti un pilar per sostenir-se, que cadascú ja s’aguanta prou dret, sinó una paret per recolzar-se i reposar o refer-se, un mirall en què mirar-se i veure’s, algú amb qui discutir fora de la feina, algú amb qui jeure. Cal amor per a això? En absolut. Cal que aquesta solució proporcioni felicitat? En absolut. És per això mateix que molts martirimonis consolidats, d’aquells contrets a l’església i en olor d’encens, si es confessessin, dirien: “Que en sóc d’infeliç, amb tu!, però ves, ja hi estic acostumat.” I aquest acostumament té explicació en les afirmacions precedents. No estan acostumats, el que tenen és horror vacui, prefereixen una infelicitat compartida a una infelicitat solitària. És per això que només aquells que saben estar sols ­saben i poden triar bé les seves companyies?

Moustaki deia: “Je ne suis jamais seul, avec ma solitude”, això a la cançó en què tractava el tema, i en una altra, Ma liberté, va proclamar que era justament aquesta la que li permetia estar sol. És la llibertat personal possible només en solitud? Fins a quin punt paga la pena el tracte?

Em diuen que als EUA hi ha una “epidèmia de soledat”. El nom sembla de broma, però és que les autoritats sanitàries americanes diuen que la solitud és pitjor que l’obesitat i que el tabaquisme. Hem de suposar que pels efectes psicològics i no pas pels físics. El cas és que han proliferat iniciatives ­–allà sempre estan a l’aguait del negoci– com ara ThePeopleWalker (gent que es lloga per acompanyar a passeig i xerrar), o Rent a Friend (amics de lloguer. Si ja hi ha senyoretes de companyia, per què no això?), o Sidewalk Talk (voluntaris que seuen en cadires a la vorera a donar conversa a qui la necessita). En fi, tot plegat mostra la necessitat d’una solitud acompanyada que ja és símptoma ­–no dic pas malaltia– d’alguna cosa que ens passa, que li passa a la nostra societat, cada cop menys social, més economicista, més contradictòria (descrèdit i alhora valoració dels afectes permanents) i més individualista.