Els pecats de l'Estat

Recordo que, quan el capellà ens instruïa per la comunió, ens deia que els pecats eren de pensament, paraula, obra i omissió. L’espectre ho cobria tot. En efecte, Déu, que tot ho sap, coneixia els retorçuts pensaments impurs i els projectes que aquells nens d’aleshores podien concebre contra els seus pares, germans... per bé que no els duguessin mai a terme. Que les males obres eren pecat estava fora de dubte i no calia més explicació que la casuística detallada. Quant a l’omissió, costava més d’entendre, però al final hom assimilava que si sabies fer una cosa bona i no la feies era com fer-ne una de dolenta.

Els sistemes penals acostumen a funcionar d’una altra manera. En absència d’un Déu omniscient, els delictes de pensament no existeixen. Els delictes, segons el dret més antic, només existeixen un cop comesos. El famós habeas corpus significa justament que si no hi ha l’evidència del delicte: un cadàver, posem per cas, no es pot acusar ningú d’assassinat. Quant als delictes d’omissió, em sembla que només hi ha el del deure de socórrer, això és, d’ajudar algú en perill, el d’impagament de pensions i el del deure de perseguir delictes o de promoure la seva persecució. És curiós que justament els cometen els que els haurien de perseguir i castigar. Així, el deure de socors és sistemàticament menyspreat pel govern de l’estat –i Europa sencera–, que deixa morir milers d’emigrants al Mediterrani. Quant al de perseguir els delictes, ja es veu com empaiten la corrupció, el suborn, la prevaricació, etc., que cometen ells mateixos. Ara bé, l’anomenada Justícia del Reino de España fa una curiosa interpretació dels “crims de pensament”. Aquests, que no són més que pensar diferent, són interpretats com “intencions” i perseguits com “accions” reals i efectives. Així és com les idees, en la millor tradició de les dictadures totalitàries, passen a ser accions criminals. Així, voler la independència de Catalunya és qualificat de terrorisme, no perquè hi hagi hagut accions terroristes –prou voldrien– sinó per la hipotètica intenció de cometre-les. Sí, alguna cosa com que el banc em cobra el rebut de la hipoteca perquè potser algun dia he pensat a comprar-me pis. És evident, les autoritats del Reino d’España s’atorguen el paper de Déu.