Suïcidi d'una mestra

Quan algú es mata tot són crits i plors. El suïcidi és difícil de pair. Els de la vora no poden fer el dol perquè ignoren, però sospiten que tenen alguna responsabilitat. Potser per no haver advertit cap senyal premonitori, per no haver escoltat prou quan la víctima demanava atenció. Hi ha qui s’espolsa ràpid aquests pensaments i es diu: “Jo no sóc el guarda de ningú; no tinc per què preveure què farà un altre, ni endevinar que necessitava ajuda, al capdavall no la va pas demanar...” Ara la morta és una mestra francesa: Christine Renon, de 58 anys. Dijous l’enterraven. I amb ella sepultaven els seus crits d’angoixa, expressats en una carta de comiat per als seus companys. L’escrivia dissabte, 21/9, des de l’escola on treballava i n’era directora. Dilluns la trobaven morta al centre.

A la llarga carta, escrita a raig, apareixen els motius de la seva renúncia. Comença per l’esgotament, per les innombrables hores de treball que ella, mestra i alhora directora (sense equip) d’una école maternelle, ha de dedicar a la feina: correccions, preparació de classes, reunions, avaluacions. El que diu pot il·lustrar aquells que, ignorants de la tasca docent, la mesuren per les hores de classe. Seria com si comptéssim la feina d’un velocista per la durada de la cursa dels 100 metres llisos. Després parla dels penjolls laborals de les mestres: mediadores, infermeres, assistents socials i psicòlogues; de l’obligació d’adaptar-se a canvis de gestió i de model educatiu dissenyats des dels despatxos; del deure de sotmetre’s a controls i inspeccions absurdes, inútils i contraproduents amb la feina; la sensació que, en fi, hom carrega els docents, com més va més amb tasques que no tenen res a veure amb l’ensenyament i sí amb la grotesca burocratització de la societat.

En fi, aquest suïcidi no és un fet aïllat, és un símptoma, com la febre, d’una malaltia del sistema educatiu. Les feines de contacte amb persones generen molt estrès, i més en la professió docent, abandonada per l’administració, discutida pels pares i potinejada pels pseudopedagogs i micropolítics. Parem compte amb les mestres (en femení, són majoria), tenen cura dels nostres fills. Si no estimem, valorem i tenim cura de les primeres, és que poc ens estimem els segons.