Crònica d'un mort molt viu

El dia que va morir, després d’una llarga agonia el principi de la qual ningú no recordava, després de mil operacions i resurreccions miraculoses del seu cos revellit i gastat per les inclemències del temps i el corc infatigable de l’edat; quan encara crèiem, convençuts per les proclames fantàstiques de les versions oficials, que arribaria al segon mil·lenni, ningú no s’ho va creure.

Encara estàvem persuadits de la immensitat del seu poder, que li permetia trastocar les hores, sobreviure a tot tipus de conjures i desmentir tots els averanys inequívocs escrits en les pedres i anunciats pels astròlegs i endevinaires. Pensàvem que ni les Parques no podrien penetrar la seva habitació que, com una nina russa, estava embolcallada de deu cambres, cadascuna amb set panys, tres bernats, cinc passadors i tres forrellats, de tan inaccessible que era. Quan el van dur a l’hospital, ni els més íntims podien creure que el vell assassí fos vençut per Aquella a qui tan bé havia servit fins al darrer moment. I no fou fins que el seu cadàver, damunt d’un llit de ferro, ple de tubs i de vies, no va començar a descompondre’s, infectant amb la seva olor nauseabunda les llars dels barris més propers, que algú va tenir esme de declarar-lo mort, embalsamar-lo –sempre havia dit que volia viure eternament, ni que fos mòmia–, posar-lo en una caixa i sebollir-lo sota una creu immensa.

Ell, malgrat que sempre havia promogut l’engany permanent de la població, no creia les seves pròpies mentides, sabia que havia de morir. Per això va deixar lligat i ben lligat tot el referent a la seva successió i a la del seu règim. Atès que el destí no li havia concedit hereu, aviat trobà un titella, ambiciós i llagoter, que s’avingué a fer de gos pastor, previ canvi de collar i garantia de corona. Així fou com més de quaranta anys van passar. I quan d’ell no en restaven més que ossos, quan al seu forat només aranyes i escurçons li feien companyia, el règim que havia bastit, mancat de llum i guia, el cridà de nou. Es feren grans cerimònies, s’anunciaren miracles, la seva ànima fou convocada a les esglésies, als Parlaments i als carrers. A la fi el desenterraren, i la ministra vestida de negre escarabat, oficiant solemne del funeral invertit, el declarà viu.